diumenge, 6 de maig de 2018

Un dolç comiat

David Lynch, bloody mary i Harry Dean Stanton
El 15 de setembre de 2017 moria a Los Angeles als 91 anys l’estimat actor de caràcter Harry Dean Stanton. Un dels seus últims treballs, si no l’últim, és aquest «Lucky» acabat d’estrenar, on encarna el personatge titular, en un dels escassos papers protagonistes de la seva prolongada carrera.

Lucky és un ancià de 90 anys que viu en un poblet desèrtic del sud dels Estats Units. Els seus dies els ocupa amb una rutina ben pautada, en la qual el ioga conviu amb les cigarretes, i els mots encreuats amb els bloody marys. Al seu voltant una fauna de conveïns bonhomiosos amb els que intercanvia diàlegs entre faceciosos i filosòfics. Un breu desmai sense conseqüències el fa encarar-se amb la seva pròpia mortalitat amb una urgència inesperada.

«Lucky», escrita per Logan Sparks i Drago Sumonja, i òpera prima a la direcció de John Carroll Lynch (un altre gran actor secundari, inoblidable marit de Frances McDormand a «Fargo») és una pel·lícula feta a la mida del seu protagonista, a la vegada retrat de l’actor i homenatge a la seva figura. De fet, hi ha molt de comú entre Harry Dean Stanton i aquest Lucky: tots dos veterans de la Guerra del Pacífic, tots dos amants de la cançó mexicana. Fins al punt que sigui fàcil confondre aquest Lucky crepuscular amb el propi Stanton preparant-se pel mutis final.

Filmada amb un minimalisme acurat, però molt expressiu, i poblada de personatges entranyablement excèntrics, és una pel·lícula tan amistosa que no importa passar-hi dins una bona estona. Hi actuen veterans tan coneguts com Tom Skerrit, James Darren o Ed Begley Jr., encara que qui s’emporta la millor part del pastís és David Lynch, tan deliciosament sonat com sempre.

El missatge últim de «Lucky» és a la vegada desesperançador i coratjós. Sí, efectivament, tot s’acaba amb la mort i el no res; no hi ha déu ni paradisos; no hi ha més. Acceptem-ho com a bons estoics, dibuixant un somriure adreçat als cactus i a la tortuga fugitiva. Els últims deu minuts de la pel·lícula, entre l’emocionant «Volver» de la festa d’aniversari fins al discurs nihilista al bar, m’han commogut com cap altra cosa del que va de 2018. Ai, senyor Harry Dean Stanton, quina manera més elegant d’acomiadar-se amb estil!

2 comentaris: