dimecres, 21 de juny del 2017

Drames quasi rurals

La reputada sèrie de la BBC «Happy Valley» sembla pensada per demostrar que la vida a províncies (en aquest cas West Yorkshire, al Nord d’Anglaterra) no és tan tranquil·la ni idíl·lica com alguns ens voldrien fer pensar. Creada, escrita i parcialment dirigida per Sally Wainwright, aporta al drama criminal televisiu un punt de vista femení —empàtic, sempre fent costat als personatges—, que és tant una virtut com un dels seus grans atractius. Per descomptat, la vall feliç del títol l’haureu de prendre amb una certa sornegueria.

«Happy Valley» té com a protagonista (i fonamental arma secreta de la sèrie) la sergent de la policia Catherine Cawood, propera a la cinquantena, tossuda i no sempre diplomàtica, però bàsicament decent, a qui l’actriu Sarah Lancashire infon una humanitat que no es paga amb totes les pessetes d’aquest món. Catherine també té un trauma no tan secret, que es revelarà aviat i s’anirà desplegant durant les dues temporades fins ara existents: la seva filla Rachel va suïcidar-se després d’haver estat violada i parir un fill no desitjat.

La primera temporada, estrenada el 29 d’abril de 2014, planteja d’entrada el segrest una mica matusser d’una filla de bona família, que fa pensar d’immediat en «Fargo» (el film) i els germans Coen, en general, tot i que en un to més realista i menys sarcàstic. Després d’uns capítols bastant excitants, el segrest es resol al final de l’episodi quart, de manera que els dos capítols que conclouen la sèrie són més aviat un ajustament de comptes ètics entre els directament implicats. Aquest final de temporada està bé, però desconcerta el seu to més psicològic i amb menys suspens.

La segona temporada es va estrenar el 9 de febrer de 2016 i també consta de sis episodis. Reprèn l’acció divuit mesos més tard i aprofita algunes de les trames de la temporada anterior, però té com a intriga principal el cas d’un assassí en sèrie. El primer capítol atabala per la quantitat de fronts que obre, però per fortuna aviat els fils s’espongen i es van administrant sàviament. Una de les subtrames (la de les treballadores sèrbies esclavitzades) no porta enlloc, però no em queixaré quan la segona temporada de «Happy Valley» fa tantes coses bé i acaba amb un capítol magistral ple de «tète à tètes» memorables.

Ben escrita, amb una fotografia que fa bells els racons més sòrdids i unes interpretacions de luxe, «Happy Valley» s’ha endut al seu país tots els premis haguts i per haver. A més de Sarah Lancashire, que ja he dit que val mitja sèrie, estan molt bé Siobhan Finneran, com la seva germana alcohòlica i Shirley Henderson com una pirada enamorada d’un reclús. El pujant James Norton, a qui ja havíem vist com a Príncep Andrei a «Guerra i pau», aporta a més una bona dosi d’atractiu visual.

Hi haurà tercera temporada, possiblement la darrera. De moment, encara que no ho sapigueu, necessiteu veure les dues existents. A casa, al final vam aplaudir amb entusiasme, cosa que no sol passar, ja us ho asseguro.

2 comentaris:

  1. Potser perquè la vaig començar amb Fargo no vaig continuar-la. Crec que es mereixes un espai, una i l'altra, però en tinc ganes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, apart dels segrestadors aficionats, no té res més a veure amb Fargo. Te la recomano molt.

      Elimina