divendres, 23 de febrer de 2018

Quan érem criminals

Haureu observat que darrerament veig més televisió que mai (en detriment de la lectura) i és que, apart del Movistar+, que ja teníem, els Reis ens van dur sengles subscripcions a Filmin i HBO. Aquest fet tant ens permet veure algunes de les sèries de moda com recuperar títols més minoritaris però igualment interessants. Seria el cas d’«Against the Law» (Contra la llei), un telefilm de la BBC dirigit l’any 2017 per Fergus O’Brien que rememora l’estatus criminal de l’homosexualitat a la Gran Bretanya dels anys 50.

Se centra en el personatge del periodista homosexual Peter Wildeblood (1923 - 1999) qui, ran d’un escàndol en el que també estigueren implicats dos membres de la noblesa (i un parell d’atractius pilots de la RAF), fou condemnat a 18 mesos de presó. Un cop recuperada la llibertat escrigué l’any 1955 el llibre «Against the Law» sobre la seva experiència carcerària i on advocava per la derogació de les lleis contra la sodomia. Fou un dels primers ciutadans britànics que es declarà públicament homosexual i oferí el seu testimoni a la Comissió Wolfenden, creada per revisar els delictes referents a la prostitució i les ofenses homosexuals. Tot i que el Comitè publicà les seves recomanacions l’any 1957, no fou fins el 1967 que es despenalitzà la relació homosexual consentida entre adults (a Anglaterra i Gal·les).

«Against the Law», el telefilm, és molt competent i amb tota la qualitat que sol aportar la BBC. I l’actor Daniel Mays fa de Wildeblood de manera irreprotxable; però no sempre les figures històricament rellevants tenen vides interessants de veure. L’èxtasi eròtic del periodista va ser breu i el que en restà fou un llarg calvari de reclusió sòrdida; però mancat de tot el morbo penitenciari de les pel·lícules de sèrie B («The Midnight Express» inclòs).

El millor amb diferència d’«Against the Law» són els testimonis dels homosexuals supervivents d’aquella època, els quals salpebren el film amb dosis de saludable veritat documental (indicada per les imatges en blanc i negre). Homosexuals de setanta, de vuitanta o de noranta anys, que van viure com les seves famílies els rebutjaven, com la societat els condemnava a l’ostracisme, com la llei els perseguia i com la medicina els sotmetia a les pràctiques experimentals més ignominioses (incloent-hi teràpia aversiva d’electrocució i castració química), han rigut els últims i han rigut amb més satisfacció. Que al final de la seva existència visquin una certa justícia poètica, i també una mica de justícia a seques, no em sembla la pitjor de les conclusions.

dijous, 22 de febrer de 2018

Gente bien

El títol «The Party» que la directora i guionista Sally Potter ha donat al seu darrer film tant podria referir-se a la festa fallida que ocupa el seu metratge com a un partit (polític), ja que el motiu de la celebració és el nomenament de Janet (Kristin Scott-Thomas) com a ministra de sanitat de l’oposició. Caldrà aclarir, cosa que jo d’entrada no sabia, que una peculiaritat del sistema parlamentari britànic és l’existència d’un gabinet a l’ombra que controla des de l’oposició l’actuació del govern electe.

Doncs bé, la idealista Janet improvisa una petita festa amb els seus amics més íntims, tot gent madura, liberal i sense aparents problemes econòmics. Hi trobem la seva amiga íntima April (Patricia Clarkson), dona cínica i realista, acompanyada de Gottfried (Bruno Ganz), un «life coach» alemany que vol arreglar la vida de tothom. Hi ha també l’acadèmica del feminisme Martha (Cherry Jones) amb la seva companya Jinny (Emily Mortimer) i el banquer d’èxit Tom (Cillian Murphy), casat amb una estreta col·laboradora de Janet. I per descomptat hi és Bill (Timothy Spall), el sofert marit de Janet, el qual amb un parell d’inesperades confessions farà esclatar la tragèdia.

«The Party» és una farsa molt negra, que a mi m’ha fet ben poca gràcia. Parla d’infinitat d’assumptes importants —la vida i la mort, la malaltia, el materialisme i l’espiritualitat, la sanitat pública, l’amor, l’amistat, el secret, el sacrifici, la política, la música i fins i tot el nazisme—, coses que són introduïdes sense gràcia i amb calçador, del que en resulten uns diàlegs que (amb escasses excepcions) sonen com de cartró.

I és una pena, perquè la direcció és imaginativa i dinàmica, la fotografia d’Aleksea Rodionov (en blanc i negre, amb subtítols taronja) és nostàlgica i elegant, i la banda sonora (totalment diegètica i servida en discos de vinil) és eclèctica però farcida de substància. I després hi ha aquesta colla d’eminents actors, on no tots brillen al mateix nivell. El pitjor, Cillian Murphy, amb un histrionisme insuportable que ni el seu consum de cocaïna justifica. Ganz ha de defensar un rol que és caricatura pura, mentre que Spall amb la cara paga, o sigui que la seva «gran» revelació ho és molt menys del degut. Les dames surten millor parades: Jones i Mortimer des de la naturalitat i Scott-Thomas des de l’excés. La gran triomfadora és Patricia Clarkson, a qui tant li escau la rèplica gèlida de l’alta comèdia.

Tot plegat dura 71 minuts, un temps incapaç de causar desperfectes majors. Els del got mig buit protestaran per l’ofensiva brevetat d’aquesta llauna pretensiosa. Mentrestant, els dels bàndol del got mig ple, li haurem trobat algun indici redemptor de gaudi, aquí o allà (sobretot per la Clarkson i la música). Punts de vista!

dimecres, 21 de febrer de 2018

Follies luteranes

«Algo en qué creer» és una sèrie danesa del 2017 que passen a Movistar+. El seu títol original «Herrens Veje» (Els camins del Senyor), potser seria més exacte; però cap dels dos títols enganya, ja que es tracta d’un serial travessat per les inquietuds espirituals, una autèntica «rara avis» en el món de la televisió contemporània. Parteix d’una idea d’Adam Price, com s’afanyen a anunciar els crèdits inicials, tot i que no em puc imaginar res més allunyat de la pragmàtica i realista «Borgen» que aquest «Herrens Veje».

La ficció es basteix a partir de la família Krogh, la qual durant més de 250 anys ha proporcionat pastors a l’església luterana. Això és el que tenen de bo les confessions que no obliguen al celibat els seus sacerdots: que permeten establir nissagues eclesials sense necessitat d’incórrer en pecat i que ofereixen als seus ministres la possibilitat de patir tota mena de problemes mundans.

Johannes Krogh, el protagonista, té uns cinquanta anys, una esposa que es professora de literatura i dos fills que no sempre són capaços de seguir els alts designis que el seu pare els hi ha projectat. Kristian, el gran, aviat adopta el paper d’ovella negra i busca solucions espirituals «New Age» als cims de l’Himàlaia. August, el petit, sí que s’avé a heretar la professió i la fe paternes; però una experiència fatal com a capellà castrense en una missió a l’Orient Mitjà el deixarà traumatitzat sense remei.

Com que això és Dinamarca en el segle XXI, a «Herrens Veje» hi ha dones bisbe, pastors borratxos, lesbianisme, addicció als antidepressius, nudisme, i llibres d’auto-ajuda. En certa manera, el material de sempre, l’argamassa escandalosa de tants serials radiofònics d’avui i de sempre; però amb un toc espiritual afegit.

Des d’una perspectiva atea, o simplement escèptica, «Algo en qué creer» fa de mal pair. Abunda en imatges entre oníriques i transcendentals, realisme màgic nòrdic (si pogués ser). I hi afegeix elements indigestos, com unes cançons pop i nyonyes a la banda sonora, un monjo budista que mereix totes les bufetades que li desitjo, i una fe (la dels personatges principals) tan elemental, que és incapaç de moure cap muntanya.

La salvarem una mica perquè al capdavant hi és en Lars Mikkelsen, actor competent, a qui hem conegut i estimat a sèries tan diverses com «Sherlock», «Borgen», «The Killing» o «House of Cards» (fent de premier rus, per cert). Però el final de la primera temporada és de vergonya aliena (i pròpia), un esclat d'histèrics focs artificials sobre el canemàs d’unes creences difícils de sostenir, però molt tele-gèniques.

dilluns, 19 de febrer de 2018

La forma de l’altre

Atesos els titulars, «The Shape of Water» («La forma de l’aigua») de Guillermo del Toro estava agradant tant i estava atraient tants premis institucionals que ja m’estava tement un segon cas de «Call me by your Name». I una mica sí que passa això, perquè les pel·lícules innegablement boniques i de bon rotllo s’assemblen tant com les famílies felices imaginades per Tolstoi.

El film comença en to de conte, amb imatges oníriques i un narrador que ens parla d’una ciutat i una època imprecises, encara que aviat ens assabentarem que ens trobem a Baltimore a principi de la passada dècada dels 60. Elisa Esposito (Sally Hawkins) és una empleada de la neteja muda que treballa en un laboratori secret del govern. Allí arriba una criatura antropomorfa i amfíbia procedent de les selves sud-americanes, a la que volen sotmetre a cruels proves anatòmiques. Entre la noia solitària i la bèstia desarrelada naixerà aviat una inesperada connexió que acabarà tenint repercussions polítiques.

Es nota que «La forma de l’aigua» és una pel·lícula que s’ha fet amb la intenció d’agradar, ja que les històries d’amors impossibles i dolços solen vèncer els més baixos instints del públic, i en gran part així ha funcionat. I tanmateix, m’ha deixat amb sentiments contradictoris de «sí, però…» Per començar, és una llàstima que un conte tan impossible acabi resultant tan predictible. O que l’atracció entre la «bella» i «la bèstia» sorgeixi forçada més per les exigències del guió que per una evolució natural dels personatges. El disseny de producció de vegades és una meravella d’imaginació i d’altres, com quan retrata la llar «ideal» del coronel Strickland (Michael Shannon), frega la caricatura.

El missatge del film, la defensa de l’alteritat i una postura a favor dels més desprotegits, queda tan clar, que peca de sobre-exposició i potser també d’excés d’ambició. Perquè a «La forma de l’aigua» es fa menció explícita a la guerra freda, a l’anticomunisme, a la societat de consum, al racisme, a la carrera espacial, a l’homofòbia i als drets dels animals; sempre de forma superficial, per descomptat. Per això, dos actors que sempre fa gust de veure com Octavia Spencer i Richard Jenkins, han de carregar amb els programàtics papers de «l’amiga negra» i «l’amic gai» respectivament.

D’entre les coses que m’han agradat destacaria la música (molt francesa) d’Alexandre Desplat. I el disseny del «monstre», encarnat per l’habitual Doug Jones, manté l’equilibri just entre estranyesa i humanitat. En quant a Sally Hawkins, especialista a retratat adorables excèntriques, brilla d’expressivitat sense utilitzar gairebé ni una sola paraula. Menys m’ha convençut Michael Shannon en un rol que l’obliga a passar-se de rosca com el més dolent de la funció.

En els seus moments més condescendents «La forma de l’aigua» m’ha fet pensar en les cucades més embafadores d’«Amélie» (i no deixa de ser curiós que el seu director, Jean-Pierre Jeunet, hagi acusat Guillermo del Toro de plagiar-li una escena de «Delicatessen»); per a la resta, no m’ha arribat mai a emocionar, com pretenia.

dissabte, 17 de febrer de 2018

Un món de metros: Caen


La xarxa de trams de Caen data del 2002 i consta de dues línies que coincideixen en el seu recorregut central. Són 34 estacions i 15,6 quilòmetres de vies. Un traçat gruixut (però sense arribar a l'excés de la setmana passada) en colors càlids sobre el mapa de la ciutat. 

Potser el més interessant és que el sistema de transport no és pròpiament un tramvia, sinó un invent que s'anomena TVR (Transport sur voie réservée) creat per la casa Bombardier Transport. A diferència dels trams normals, les rodes porten neumàtics, i enlloc de dos rails només n'hi ha un de central que determina el trajecte. Aquesta tècnica, que també és vigent als transports municipals de Nancy, s'ha demostrat d'una fiabilitat insuficient. Tant Caen com Nancy tenen prevista la substitució de les seves línies per un sistema de tram més convencional en un futur proper.

dijous, 15 de febrer de 2018

El poder de la paraula

Feia temps que la sèrie em rondava com una sòlida temptació i va ser finalment la bona opinió d’en Pons la que em va acabar de decidir. Em refereixo a «In Treatment» («En teràpia») una vella (2008) producció de la HBO que és una adaptació de la israeliana «Be Tipul» de Hagai Levi, Ori Sivan i Nir Bergman i que també ha rebut translacions a les televisions italiana (amb Sergio Castellitto com a cap de cartell) i argentina (amb Diego Peretti). Però, com el món és com és, la versió més accessible a casa nostra és l’americana, adaptada i en part dirigida per Rodrigo García, el fill de Gabriel García Márquez.

«In Treatment» gira entorn de la relació que té el psicòleg Paul Weston (Gabriel Byrne) amb els seus pacients, a través de les sessions de teràpia setmanal que mantenen. La seva estructura, almenys a la primera temporada, és molt curiosa: cada capítol dedicat a un pacient i un dia de la setmana, de dilluns a divendres; de manera que cada cinc capítols es repeteix el cicle amb els mateixos pacients.

No tinc cap coneixement de psicologia i per tant ignoro quins són els mètodes exactes del doctor Weston, només puc constatar que es basen únicament en la paraula i en la capacitat de fer que els subjectes de la sessió revelin espontàniament les seves ferides més amagades mitjançant un simulacre de diàleg. D’això se’n resulta un contingut de molta verbositat i escassa acció. Perquè funcioni la cosa, cal que els guions estiguin controlats al mil·límetre, que els personatges estiguin ben dibuixats i que els actors sàpiguen defensar-los. En general se’n surten.

La noia dels dilluns (Melissa George) resol la seva manca d’implicació emocional amb rampells de sexe sense conseqüències; però ha acabat eròticament fascinada pel seu terapeuta. El pilot militar dels dimarts (Blair Underwood) va de triomfador per la vida, però carrega la culpa d’una massacre civil i el pes de les exigències d’un pare autoritari. El dimecres toca una adolescent complicada (Mia Wasikowska), gimnasta brillant, sacsejada per un pare absent i una mare massa present. Els dijous hi ha teràpia de parella, amb Josh Charles (l’heu vist a «The Good Wife») i Embeth Davidtz; no tens ni idea com es poden aguantar dues persones tan diferents. I el divendres el doctor Weston passa comptes amb la seva mentora i terapeuta (Dianne Wiest).

D’aquesta colla de presències fixes, Gabriel Byrne és per força el rei de la funció, i per això va endur-se un merescut Globus d’Or. La molt veterana Dianne Wiest també va ser premiada i també exhibeix el seu sobrat carisma aquí (malgrat que alguns dels seus episodis inicials, juntament amb els del matrimoni en crisi, foren dels que menys m’atragueren). I Mia Wasikowska, llavors amb divuit anys, ja apuntava molt bones maneres, que el present ha confirmat.

Tanmateix, «In Treatment» dura més del que caldria. Els capítols no són llargs —entre vint-i-dos minuts i la mitja hora—, però quan els sumes en paquets de vuit, esdevenen gairebé tres hores per cap, o sigui per pacient. Hi ha cap personatge de ficció que justifiqui tres hores de monòleg decent i sense palla? Jo crec que no, i hagués escurçat d’ací i d’allà. Per fortuna alguns girs de guió, permeten escapar de la consulta i descobrir alguns altres personatges, si no, hauríem acabat farts de veure sempre els mateixos bibelots.

"In Treatment", recomanada per a gent tranquil·la i reflexiva.

dilluns, 12 de febrer de 2018

Batalla de reines

«Feud» (que podríem traduir com «odi de sang» o «vell litigi entre dues famílies») és una sèrie de l’any 2017 en vuit episodis, firmada per Ryan Murphy, el mateix de «Nip/Tuck», «American Horror Story» o «Glee». Gira entorn de la filmació de «What Ever Happened to Baby Jane?» (1962), una pel·lícula d’horror i gran guinyol dirigida per Robert Aldrich, on compartien cartell dues velles actrius, conegudes pel seu mutu antagonisme, com eren Joan Crawford i Bette Davies. Havien sigut autèntiques dives en l'època més daurada de Hollywood, però un cop arribades a la cinquantena les seves respectives carreres presentaven un futur dubtós. Els seus enfrontaments durant el rodatge, atiats per la premsa sensacionalista i l’aparell propagandístic dels «studios», passaren a formar part d’alguns dels grans moments de la Història Universal de la Tafaneria. De tot això «Feud» en treu gran profit.

Es tracta d’un material eminentment «camp», com sempre ho serà l’espectacle de dues senyores de mitjana edat estirant-se dels cabells. El contingut en cap cas justifica esmerçar-hi vuit capítols de gairebé una hora (amb sis se n’hagueren sortit), per això Murphy hi afegeix algunes subtrames que apunten a la discriminació de la dona a Hollywood, les pressions que assetgen la maternitat, el menyspreu envers les actrius madures i les manipulacions de la premsa. Malgrat tot, no espereu trobar aquí la densitat d’interpretacions i motius adults que feien tan interessant «The People vs. O. J. Simpson» de gloriosa memòria, també del mateix Murphy.

Això sí, podeu esperar de «Feud» un nivell de producció fabulós, amb sofàs folrats de plàstic, televisors de tres polsades i una oliva punyalada a cada Dry Martini; un joc ambigu, entre la reconstrucció d’una època i el seu comentari sarcàstic; i sobretot uns intèrprets de gran categoria obligats a imitar intèrprets de categoria igual o superior. Susan Sarandon fa de Bette Davies; físicament «dóna» molt bé el rol i la seva actuació és més que perfecta. Però el guió li reserva una funció subsidiària i afavoreix Jessica Lange, que com a Joan Crawford no s’assembla tant a l’original (li fallen els ulls), però té molt més paper a tallar. Malgrat les seves visibles intervencions de cirurgia estètica, Lange convenç encarnant aquest conflicte de neurosis diverses que era Joan Crawford l’any 1962, i que ho va continuar sent durant la seva llarga decadència cap a la mort, cosa del que la sèrie també se n’ocupa.

No us en anéssiu encara, perquè hi intervenen un munt d’altres actors coneguts interpretant a llegendes de la història del cinema, tot i que no sempre la semblança física estigui garantida. Alfred Molina fa de Robert Aldrich, el director de «What Ever Happened to Baby Jane?», i Stanley Tucci és Jack Warner, el cap visible de Warner Brothers. Amb similituds més discutibles, Kathy Bates fa de Joan Blondell i Catherine Zeta-Jones d’Olivia de Havilland. Entre tots aquests, tinc dues favorites. Una és Judy Davis, de qui Almodóvar va dir fa una pila d’anys que interpretava molt bé a dones que escriuen, i així ho fa aquí representant a Hedda Hopper, una de les dues periodistes més viperines del Hollywood clàssic. L’altra és la comedianta de Broadway Jackie Hoffman, en el paper de l’eixuta i entranyable «Mamacita», la minyona per a tot de Joan Crawford.

Com ja he insinuat, «Feud» no és un títol de primera necessitat. Li hauria anat bé una cura d’humilitat i escurçar la seva durada per no haver de posar-hi tanta palla. Satisfarà a frívols, superficials i «drama queens», o a tots aquells a qui no molesti ser-ho durant una estona sense necessitat que els hi caigui la cara de vergonya.