dijous, 31 d’agost de 2017

Mort als pòstums


Poques qüestions més delicades que les que es refereixen a la gestió d’una herència i molt en especial al llegat d’un artista. La Història va plena de familiars plens de zel legítim que han fet amb l’obra dels seus difunts tota mena de manipulacions: del segrest, a la tergiversació, de la sobreexplotació a la censura. Un cop el mort és a la tomba, els seus desitjos poden ser interpretats a gust del consumidor. Ja Milan Kundera va escriure un recomanable assaig sobre aquesta qüestió («Els testaments traïts»); potser perquè el destí de tot testament és el de ser traït. El cas paradigmàtic que sembla sancionar la tradició de la traïció és el de Max Brod, marmessor de Franz Kafka. Si no hagués desobeït la petició del seu amic de condemnar tots els seus inèdits a les flames, potser a hores d’ara l’escriptor de Praga ens seria un perfecte desconegut, desconegut i tanmateix perfecte.

A l’altre costat de la balança tindríem les vídues ferotges, a l’estil de les de Borges o d’Hergé, que no en deixen passar una en qüestió de drets d’autor; o el fill penques de Nabokov, que va editar una col·lecció de fitxes gargotejades del seu pare com si fos la gran obra mestra inacabada.

I llavors tenim Terry Pratchett el qual, malgrat haver sigut diagnosticat d’Alzheimer el 2007, va demostrar tenir les coses molt clares fins gairebé el final, esdevingut el març de 2015. Coneixedor de com són d’atzarosos els destins dels inèdits, va estipular en el seu testament que el disc durs del seu ordinador fos col·locat al bell mig de la carretera i que una piconadora li passés pel damunt. Mort el gos, s’acabaria la ràbia, devia pensar.

M’assabento per The Guardian que aquest cerimonial de la destrucció va tenir lloc el 29 d’agost proppassat. L’executor fou Rob Wilkins, gestor del llegat de Pratchett; la piconadora va ser un veterà model de la casa John Fowler & Co anomenada «Lord Jerico»; i el lloc dels fets la Gran Fira del Vapor de Dorset. Contempleu ara la magnitud de la tragèdia.


L’autor té dos llibres pòstums, una col·laboració amb Stephen Baxter («The Long Utopia») i «The Shepherd’s Crown», la darrera novel·la de Discworld. Amb tota seguretat els va deixar enllestits abans de dinyar-la; en tot cas, si hi ha llibres sospitosos, seran els hipotètics que vindran publicat més endavant. Els típics conspiranoics de la Internet ja diuen que el disc dur de la foto pertany a la tecnologia de l’any de la picor i que Pratchett (o el seu fantasma) ens amaga coses.

Que alci la mà qui no amagui coses.


13 comentaris:

  1. Pratchett és el de Mundodisco, oi? em vaig trobar entre altres tres novel·les seves al costat d'un contenidor d'escombraries. De fet, el disc dur sembla dels antics, de Ordinador de torre i no de PC.
    Quan a publicacions pòstumes, pensa en la mare de John Kennedy Toole. Sense ella o el marmessor de Kafka, fixa't amb el que ens hauriem perdut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és el de Mundodisco.

      Vist així, millor publicar-ho tot i que decideixi la posteritat.

      Elimina
  2. Quan surt un nou llibre de Nemirovsky sempre desconfio. Com va poder escriure tant i tant si va morir molt jove? On eren mentrestant els seus originals?.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, va publicar més morta que no pas viva.

      Elimina
  3. LES NOSTRES EDITORIALS HO FAN MILLOR..."FITXEM"UN BON ESCRIPTOR...
    LA FILLA ,VA I FA UN HOMENATGE...A MI AN SEMBLAR MES DECENT...

    ResponElimina
  4. Tinc la sensació que una bona part de l'obra d'en Pratchett ha comptat amb l'ajuda -interessada econòmicament- de col·laboradors, sense arribar a ser negres. No em semblaria malament la continuació de l'obra per part d'aquests si no fos perquè l'aixafament del disc dur és un missatge clar. I per altra part, qui hagi fet la lectura completa de les seues obres, pot tornar a començar de nou: n'hi ha tantes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que era un autor prolífic, no sé perquè tens aquesta sensació. Pratchett no tenia problema per firmar els seus llibres amb altres col·laboradors, com va demostrar moltes vegades.

      Elimina
  5. Probablement m'equivoco. Però a partir més o menys de la meitat de la sèrie del món disc tinc la sensació que cada novel·la està feta a trossos d'estils diferents que després s'han enganxat i que sovint presenten un encaix una miqueta forçat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, no n'he llegit tantes. Hauria d'opinar en Pons.

      Elimina
    2. Jo ho veig al contrari, les primeres novel•les de Pratchett són més caòtiques, a mesura que la saga avança cada vegada estan més ben escrites i més arrodonides. Es veritat que la trama en les primeres novel•les era més lineal i no hi havia gaires personatges protagonistes, en canvi en les últimes novel•les hi ha salts constants entre un personatge i l’altra, ja saps que amb Pratchett no hi ha capítols com a tals, però hi aquells punts i a part grossos.

      Elimina
    3. M'agrada això dels punts i apart grossos.

      Elimina
  6. Passo a comentar perquè has anomenat Pratchett i per llei em toca treure el cap.

    ResponElimina