Miguel del Arco (Madrid, 1965), un dels dramaturgs punters del panorama actual, després d’haver dirigit tres curtmetratges a principis de segle, salta ara al llargmetratge amb «Las furias», un projecte tan audaç com a contracorrent. Superficialment es podria confondre amb una d’aquestes històries de família disfuncional, els membres de la qual passen junts un cap de setmana, durant el qual esclaten tota mena de conflictes que serveixen com a lluïment per a un repartiment coral i demostren com tots en el fons s’estimen molt.
I efectivament, en part és això: Marga (Mercè Sampietro), una psicòloga que ha superat la setantena, anuncia als seus tres fills la intenció de vendre el casalot familiar (una construcció imponent situada a la costa cantàbrica) per emprendre indeterminats plans de viatge. Els fills s’hi oposen per motius tan sentimentals com crematístics, però proposen un darrer cap de setmana en comú, en el qual el germà gran aprofitarà per casar-se amb la seva parella dels darrers vint anys. A més de la descendència, s’hi afegirà Leo (José Sacristán) l’ex-marit de Marga i pare dels seus fills, un actor retirat que pateix Alzheimer, així com la seva «misteriosa» assistent Julia. I efectivament sorgiran les tensions i hi haurà revelacions sorpresa i enfrontaments i tot el que es pot esperar del gènere, que amb «Agost» de Tracy Letts semblava haver arribat a la seva expressió definitiva.
Però Miguel del Arco sembla voler anar molt més enllà, amb una ambició desmesurada que quasi desafia els vells déus del món pagà, com si volgués exhibir el seu hubris particular. Perquè, ¿qui eren les Fúries (o Erínnies o Eumènides) del títol, si no les tres figures mítiques que venjaven tots aquells crims que no havien rebut càstig?, com se’ns informa en un pròleg incòmodament didàctic. Així que una mitologia ancestral plana amenaçant des de la primera escena, mentre que la propensió tràgica s’anuncia en els noms dels tres fills de l’actor i la psicòloga: Héctor, Casandra i Aquiles (potser un homenatge a «Los Chiripitifláuticos»?); i queda dinamitada pels seus cognoms familiars, Ponte Alegre. Però, de debò, hi ha lloc en el món contemporani per la catàrtica tragèdia grega? No marxeu, us respondré després de la publicitat.
El director, gràcies als seus bons oficis al teatre, es permet un d’aquells repartiments de somni, on hi ha el bo i millor de l’escena ibèrica. Sacristán regala una de les seves magistrals interpretacions tardanes, tan succintes com eficaçment patètiques, mentre que Sampietro està sublim i quotidiana, «as usual», i mereixeria un milió d’obres de teatre i cinema que giressin al seu voltant. Al seu costat, noms d’alt voltatge, com els de Pere Arquillué, Carmen Machi (chapeau, toujours), Alberto San Juan (que antipàtic i que boníssim), Gonzalo de Castro, Barbara Lennie (que collonuda i que guapa) i Emma Suárez (Emma, t’adoro, però algun dia deixaràs de patir davant de la càmera?).
Lamentablement tot aquest nirvana actoral es veu ferit amb efectes de pronòstic reservat per la presència d’una nena psicòtica (Macarena Sanz), que fa de filla i néta, respectivament, i que actua com a punt de vista aglutinador del relat. La seva interpretació entre neuròtica i possessa funciona com un definitiu irritant que dissuadeix la simpatia de qualsevol espectador amb criteri. No m’explico com un director d’actors tan expert com del Arco hagi pogut incórrer en un error de «casting» tan flagrant com aquest.
Cert que el desenvolupament de «Las furias» avança veloçment cap a una acumulació de situacions tan dramàtiques com absurdes, i que el que hauria de ser en essència espaordidor esdevé perillosament còmic en qüestió de minuts. Em resulta difícil donar-vos una resposta definitiva, però sospito que la tragèdia no té lloc al món modern i ens haurem de conformar amb una tragicomèdia o un melodrama a tot estirar.
El film, ja ho veieu, és tan valent com irregular, deixa però una col·lecció de grans moments dramàtics interpretats amb excel·lència. I no són precisament els que més soroll fan.
I efectivament, en part és això: Marga (Mercè Sampietro), una psicòloga que ha superat la setantena, anuncia als seus tres fills la intenció de vendre el casalot familiar (una construcció imponent situada a la costa cantàbrica) per emprendre indeterminats plans de viatge. Els fills s’hi oposen per motius tan sentimentals com crematístics, però proposen un darrer cap de setmana en comú, en el qual el germà gran aprofitarà per casar-se amb la seva parella dels darrers vint anys. A més de la descendència, s’hi afegirà Leo (José Sacristán) l’ex-marit de Marga i pare dels seus fills, un actor retirat que pateix Alzheimer, així com la seva «misteriosa» assistent Julia. I efectivament sorgiran les tensions i hi haurà revelacions sorpresa i enfrontaments i tot el que es pot esperar del gènere, que amb «Agost» de Tracy Letts semblava haver arribat a la seva expressió definitiva.
Però Miguel del Arco sembla voler anar molt més enllà, amb una ambició desmesurada que quasi desafia els vells déus del món pagà, com si volgués exhibir el seu hubris particular. Perquè, ¿qui eren les Fúries (o Erínnies o Eumènides) del títol, si no les tres figures mítiques que venjaven tots aquells crims que no havien rebut càstig?, com se’ns informa en un pròleg incòmodament didàctic. Així que una mitologia ancestral plana amenaçant des de la primera escena, mentre que la propensió tràgica s’anuncia en els noms dels tres fills de l’actor i la psicòloga: Héctor, Casandra i Aquiles (potser un homenatge a «Los Chiripitifláuticos»?); i queda dinamitada pels seus cognoms familiars, Ponte Alegre. Però, de debò, hi ha lloc en el món contemporani per la catàrtica tragèdia grega? No marxeu, us respondré després de la publicitat.
El director, gràcies als seus bons oficis al teatre, es permet un d’aquells repartiments de somni, on hi ha el bo i millor de l’escena ibèrica. Sacristán regala una de les seves magistrals interpretacions tardanes, tan succintes com eficaçment patètiques, mentre que Sampietro està sublim i quotidiana, «as usual», i mereixeria un milió d’obres de teatre i cinema que giressin al seu voltant. Al seu costat, noms d’alt voltatge, com els de Pere Arquillué, Carmen Machi (chapeau, toujours), Alberto San Juan (que antipàtic i que boníssim), Gonzalo de Castro, Barbara Lennie (que collonuda i que guapa) i Emma Suárez (Emma, t’adoro, però algun dia deixaràs de patir davant de la càmera?).
Lamentablement tot aquest nirvana actoral es veu ferit amb efectes de pronòstic reservat per la presència d’una nena psicòtica (Macarena Sanz), que fa de filla i néta, respectivament, i que actua com a punt de vista aglutinador del relat. La seva interpretació entre neuròtica i possessa funciona com un definitiu irritant que dissuadeix la simpatia de qualsevol espectador amb criteri. No m’explico com un director d’actors tan expert com del Arco hagi pogut incórrer en un error de «casting» tan flagrant com aquest.
Cert que el desenvolupament de «Las furias» avança veloçment cap a una acumulació de situacions tan dramàtiques com absurdes, i que el que hauria de ser en essència espaordidor esdevé perillosament còmic en qüestió de minuts. Em resulta difícil donar-vos una resposta definitiva, però sospito que la tragèdia no té lloc al món modern i ens haurem de conformar amb una tragicomèdia o un melodrama a tot estirar.
El film, ja ho veieu, és tan valent com irregular, deixa però una col·lecció de grans moments dramàtics interpretats amb excel·lència. I no són precisament els que més soroll fan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada