dilluns, 21 de novembre del 2016

Cioran a Son Dameto


No fa ni una setmana que escrivia sobre un dels dietaris de Miquel Pairolí i, per bé i per mal, de la seva extrema correcció sense sorpreses. M’enfronto ara a un tipus de llibre completament diferent amb «En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2003» de Guillem Simó; diferent en el to tot i que no més sorprenent per a qui estigui familiaritzat amb mestres de la reflexió eufòrica com ara Thomas Bernhard o Emil Cioran.

Guillem Simó (Palma, 1945 - 2004) fou catedràtic d’institut de Llengua i Literatura Catalana, col·laborador a la premsa local, autor d’alguns assaigs històrics i d’un poemari, tot i que el seu lloc en el canon sembla haver-se’l guanyat per aquests escrits confessionals. Si hem de fer cas al que ens explica Simó, la seva vida no va ser un camí de roses i l’actitud amb la qual la va encarar, només va empitjorar-ne el pronòstic. Home tímid, introvertit, misantrop, de relacions complicades amb la família i amb escassos amics. Es diria que ni un sol dia va gaudir de la seva feina com a professor, durant els més de vint-i-sis anys que la va exercir: cada inici de curs era motiu de depressió, no s’entenia gens amb els seus col·legues i els seus alumnes li semblaven majoritàriament enzes. El seu primer matrimoni fou problemàtic, la seva vida sexual, frustrant, i només el tracte amb algunes prostitutes li resultava satisfactori. L’alcohol també fou motiu de conflicte freqüent. A més, patia de morenes, de l’estat de les quals ens informà sovint.

Els primers anys dels dietaris, les entrades tenen un to abstracte, quasi aforístic. «Les idees clares són engendrades per activitats netes», anota el 21 d’octubre de 1978. «La millor manera de plantar cara a la tristesa, és ajornar-la», apunta en una nota no datada de 1979. Després les observacions esdevenen més quotidianes, fins i tot amb la «normalitat» d’alguna indicació meteorològica; però el to negatiu predomina d’un extrem a l’altre, per molt que l’autor es proposi en algun moment no complaure’s en les seves desgràcies. En voleu una mostra?
Em sent ple de coratge i d’idees. Les coses interiorment funcionen bé i l’exterior sembla fer-se’n ressò.
    La festa, tanmateix, sol durar poc.

En aquesta barriada hi ha moltes dones rosses. La majoria fan cara de parlar en castellà. És un barri de gent ben alimentada, amb duros. Un barri gris, de poc interès.

Divendres vaig tenir un altre atac de ciàtica. Aguant com puc.

Ressonància magnètica a la Policlínica. Potser tinc hèrnia discal. Mal panorama. Claustrofòbia i angoixa forta dins el tub.
    Avui a les dotze, al teatre amb alumnes. Un monòleg soporífer d’una hora i mitja, dirigit per un ex-alumne de l’institut. Les activitats extraescolars! Vergonya i ridícul!

Puc constatar que, en contra de l’incoercible impuls de guanyar bona fama entre els altres que a gairebé a tots ens caracteritza, faig sovint mèrits conscients d’adquirir mala reputació. És la meva manera peculiar de manifestar la misantropia, que és l’expressió més refinada del masoquisme.

De dimarts 20 a divendres 23, a Barcelona. El trajecte, molt tranquil, sense el pànic dels viatges amb avió. Hotel cèntric, agradable, cap problema. Les morenes, controlades.
Es diria que el gran mèrit d’aquests dietaris és l’exposició detallada, persistent i sense embelliments d’un present desagradable que no afavoreix de cap manera l’autor, cosa relativament infreqüent i que actualment té una certa requesta (mireu si no el cas Knausgård). Però, què voleu que us digui?, a mi no m’aporta res un personatge d’una sola corda que es complau en la seva misèria. I a més, per acabar-ho d’adobar, quan les coses li comencen a mig funcionar (un segon matrimoni, la publicació dels seus poemes, la perspectiva de la jubilació) i delata per fi una certa il·lusió pel futur, el lector ja sap que la fi s’acosta i que el protagonista morirà sense arribar a assolir la seixantena.

He llegit els dietaris tal com es publicaren a Pollença el 2005 a càrrec d’El Gall Editor. Acontravent els acaba de reeditar en versió diuen que completa. No n’he pogut saber gaire més, perquè la seva web és un desastre i aquest títol encara no hi figura. Estic segur que, només sigui per acumulació, les seves pàgines constituiran una eficaç invitació al suïcidi col·lectiu.

6 comentaris:

  1. Només recordar que Cioran va morir de vell al llit als 84 anys, una cosa es fer apología del suícidi i l'altre posar-ho en pràctica. Pert, es deia Guillem o Gabriel en Simó?, surt de les dues maneres a l'escrit.
    Hi ha un poeta mallorqui, mort jove molt interessant andreu Vidal Sastre, mort als 39 anys...

    https://blocfpr.blogspot.com.es/2013/07/andreu-vidal-i-sastre.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, que jo sàpiga en Simó tampoc es va suïcidar.

      Ja ho he corregit, gràcies, es deia Guillem.

      Elimina
  2. No havia sentit mai a parlar de Simó pero des de fa algun temps me n'ha parlat molta gent, no entenc del tot la mitificació que se'n fa o potser és que anem curts de mites alternatius, en tot cas un dels aspectes més inquietants és el seu rebuig de la feina educativa, és clar que el tema em toca de prop. Com dirien els castellans castissos, aquest senyor és un 'cenizo'

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Júlia, malgrat que som una cultura petita hem de lluir una mica de tot, inclús de "cenizos".

      Elimina
  3. Arreu hi ha de tot. Ves què hi farem! Ara bé, sempre m'ha fascinat aquesta dèria de ficar entre dues tapes certs textos. Deu ser que entenc millor el riure que no pas el plorar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobo que, si no estàs disposat a canviar de vida, no te la passis queixant-te.

      Elimina