dimecres, 5 de desembre del 2012

Sable o Fagunda

Fa poc el nom Sandy es va fer tristament popular a causa de l’huracà que assolà les costes atlàntiques de Nord Amèrica el passat mes de setembre, però també per una illa d’aquest nom que havia estat cartografiada (fins i tot per Google Maps!) en algun punt de l’oceà que queda entre Nova Caledònia i Austràlia i que ara s’ha descobert que no existeix. [Read all about it aquí.] D’illes que ara hi són, ara no hi són, ja n’havia escrit alguna cosa durant la meva sèrie sobre illes estivals, o sigui que la novetat és relativa. El nom “Sandy” tampoc sorprèn; apart de ser un afectuós diminutiu d’Alexandre o Alexandra, significa “sorrenc”, un epítet sovint apropiat per a una illa.

Però si cal parlar d’illes sorrenques, la millor candidata és la Sable Island (o Île de Sable), que es troba a 175 quilòmetres al sud-est de la canadenca Nova Escòcia, i que podria ser o no la Fagunda que batejà l’explorador portuguès João Álvares Fagundes quan passà per aquelles aigües els anys 1520-1521. Aquest banc arenós presenta, com a mínim, una configuració particular, ja que els seus 34 quilòmetres quadrats de superfície s’allarguen durant 42 quilòmetres, mentre que la seva amplada no supera mai el quilòmetre i mig. Sable podria ser la tènia de les illes, tant per la seva silueta reptant, com pels seus efectes devastadors, ja que a les seves aigües poc profundes s’han comptabilitzat (de moment) 350 naufragis. Per això mateix Sable rep el malnom de “Cementiri de l’Atlàntic”.

Vist aquí
En un món més antic, relegaríem Sable a la categoria de mite, refugi de caçadors de foques i consol de nàufrags; però en el moment present l’illa és reserva natural d’una particular raça de ponies, possiblement abandonats allí a mitjans del segle XVIII. Es requereix permís governamental per visitar-la, intenció que no figura a la meva agenda dels propers trenta anys. En quant a la població humana, existeix una llarga tradició de faroners i meteoròlegs que durant més d’un segle han viscut i s’han reproduït a Sandy. Amb els avanços de la navegació moderna, l’automatització dels fars i el declini dels naufragis, el cens de l’illa ha disminuït considerablement. El fet que des de 1920 no s’hagi produït cap naixement humà a Sandy em sembla prou revelador.

Queden els cinc meteoròlegs, que hi passen allí anys sencers. Segurament funcionaris; però no els apedregueu encara, podrien ser família vostra.

11 comentaris:

  1. M'agrada aquest retorn a les illes. I més amb aquesta espècie d'illa allarguissada que com a mínim et permet anar d'un lloc a un altre sense perdre's. Els que patim de mala orientació agraim aquesta mena de detalls geogràfics...

    ResponElimina
  2. Amb un neoprè dels gruixudets, que per allà les aigües són fresquetes, i un bon escafandre pots passar-t'ho bomba a Sable remenant derelictes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sospito, Girbén, que amb aquesta reputació els derelictes hauran estat ben remenats.

      Elimina
    2. Ni m'importa. La qüestió era gaudir de l'ocasió d'escriure "derelictes".

      Elimina
  3. Suposo que hi deu haver molts casos com aquests dos, però calia fer-ne una notícia. Fins que segrestin algú, es perdi un nen en un parc o facin obres en un jardí belga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, digues de què en fas notícia i et diré com ets.

      Elimina
  4. una illa plena de metereolegs? ai auix >_<

    ResponElimina
  5. Espectacular el nombre de naufragis... però llavors la pregunta que em ve al cap és... i què cony feien els faroners???? Tots cessats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sospito, Porquet, que el far el van instal·lar quan es va produir el naufragi 349.

      Elimina