dimarts, 13 de març del 2012

Diumenge de Delacroix

No sé a què obeeix que, de les sempre interessants exposicions del Caixafòrum, en deixem córrer tantes, però n’hi ha algunes que ens semblen de visita ineludible. Cert que cada dia som més sedentaris i que fa una mica de mandra traslladar-se fins aquell territori estèril dels volts de la plaça Espanya; però ves a saber el perquè, per Delacroix hem fet l’esforç. I mira que no és un artista que ens digui gran cosa, però per això mateix volíem donar-li una altra oportunitat.

Hem hagut de fer cua a un dels passadissos de l’antiga fàbrica Casarramona, cosa que no ens havia passat cap altre diumenge. No sé si la culpa és de la popularitat de Delacroix (ho dubto) o de la democratització de la visita a grans exposicions amb pretensions antològiques. Al nostre voltant hem sentit comentaris que suggerien que per a alguns dels visitants (sobretot, els més joves) allò era més una càrrega imposada que una qüestió d’interès. Un pare argentí tranquil·litzava les seves filles advertint-les que la visita seria ràpida, que ja tornaria ell un altre dia tot sol per entretenir-se a consciència davant dels quadres. Uns adolescents han recriminat la seva mare, a qui han trobat a l’exterior prenent el sol: havien estat fent temps dins, pensant-se que així es solidaritzaven amb els suposats interessos artístics de la seva progenitora.

Bé, en quant a l’exposició en si, cal reconèixer que hi ha un munt d’obres, encara que s’hi pot comptar un bon grapat d’apunts, gravats, esbossos i obra menor. Les considerades obres mestres escassegen, però hom es pot fer una idea bastant exacta del que va representar Eugène Delacroix al camp de batalla artístic del segle XIX. I, per dir la veritat, ni m’interessa ni m'emociona gaire.

El romanticisme, amb aquelles actituds eixelebrades que conviden a la comprensió de la rauxa anòmala, no m’ha suscitat mai cap simpatia. El marbre neoclàssic és igualment irritant, i segurament calia trobar-hi un antídot, però Delacroix és d’aquells remeis pitjors que la malaltia. Almenys jo no sé trobar-li cap virtut essencial, ni tan sols les seves suposades habilitats cromàtiques (poseu-lo al costat de Turner, per favor!)


Si els seus quadres històrics ja fan basarda, pitjor és encara quan es recolza en les prestigioses crosses de la literatura i pinta estampetes de Dant, Hamlet, Ivanhoe o les filles de Milton. En quant a les seves pretensions d’aconseguir dinamisme a partir de la torsió impossible dels cossos entrelligats de bèsties i persones, només n’obté deformitats desagradables. Tant com admirava Rubens, podia haver-se fixat una mica més a l’esplèndida composició d’El rapte de les filles de Leucippus, per exemple.

És clar que entre tanta oferta hi ha coses que es poden salvar de la crema: els gravats pel Faust, alguns apunts a llapis fets a peu de carrer, una marina i els seus dos autoretrats. Per què deu ser que els autoretrats solen ser tots bons? Potser pel profund coneixement que es té del model?

Hem dinat a una bodegueta del carrer Blai. La cambrera, en veure que tenim el tríptic de l’exposició, ens pregunta què tal està. Havia pensat anar-hi en plegar. Li mostro les fotos perquè es faci una idea del que hi trobarà, mentre en Josep li ve a dir que tot són gustos. La cambrera encongeix les espatlles i diu que, com que és gratis, no hi perd res. Té tota la raó.

[Aquí, una altra opinió sobre l’exposició que, un cop rellegida, veig que coincideixo gairebé al cent per cent amb la Kalamar.]


16 comentaris:

  1. Per sort no vaig fer cua, ni n'hauria fet, hi vaig anar a una hora tranquil·la però no em va 'dir res', la veritat. Em sorprèn cada dia més com els francesos promocionen les seves coses, la veritat és que hi ha hispànics considerats de segona categoria molt més interessants. Només cal veure com vam haver de promocionar el realisme català amb l'excusa de Courbet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, és l'avantatge que teniu els jubilats que us podeu escollir els horaris a la carta. Els francessos han estat sempre excel·lents publicistes de si mateixos i nosaltres sempre hem patit complex d'inferioritat al seu costat.

      Elimina
  2. Estava que si sí que si no, que missié Delacguà mai m'ha fet peça, ara ja sé que no, que millor passo directament a l'àpat :)

    ResponElimina
  3. es menja bé a la bodegueta? gràcies, Allau, per l'enllaç, tot un honor!

    ResponElimina
  4. Bé, és el que té en Delacroix: cal veure-lo per detestar-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, ara ja sé que quan facin una altra exposició Delacroix d'aquí 30 anys, ja no cal que hi vagi.

      Elimina
  5. Doncs jo de Delacroix salvo les seves composicions i els colors tenebrosos -Turner és tot una altra cosa-. Em sembla un pintor important amb gran influència al cinema i al teatre i el seu quadre "La llibertat guiant el poble" és molt potent.
    Queda dit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I molt ben dit, Glòria. Si no agradés a ningú seria inexplicable la seva fama. Fas bé a defensar-lo que això no volia ser un linxament.

      Elimina
  6. "¿Qué será el Sr. Delacroix para la posteridad? ¿Qué dirá de él esa enderezadora de entuertos? Ya resulta fácil, en el punto a que ha llegado en su carrera, afirmarlo sin topar con demasiados contradictores. Dirá, como nosotros, que fue un acorde único de las más sorprendentes facultades; que tuvo como Rembrandt el sentido de la intimidad y de la magia profunda, el espíritu de combinación y de decoración como Rubes y Lebrum , el color mágico como Veronés, etc.; pero que tuvo también una cualidad "sui generis", indefinible y definidora del aspecto melancólico y ardiente del siglo, algo totalmente nuevo, que ha hecho de él un artista único, sin padre, sin precedente, probablemente sin sucesor, un eslabón tan precioso que no tiene recambio, y que si se le suprimiera, si tal cosa fuera posible, se suprimiría un mundo de ideas y de sensaciones, se produciría una laguna demasiado grande en la cadena histórica".

    Salones y otros escritos sobre arte.CHARLES BAUDELAIRE

    está claro querido allau, que no tenemos porqué estar de acuerdo con Baudelaire, pero quizá es siempre interesante reflexionar con sus reflexiones.

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Pilar, quizás Baudelaire tenga razón pero yo no sé percibirle esas gracias a Delacroix.

      Elimina
  7. Per acabar-ho d'adobar avui he parlat de Delacroix amb la meva germana, una experta en pintura per formació i per afició, i m'ha dit que Delacroix és un profund estudiós dels colors, que, fins i tot, va escriure un tractar sobre l'art del color i que, com a figura, ha estat la llum que ha guiat el grup impressionista que no seria igual sense ell. Trobo que és bó que cadascú tingui opinió propia però, alguns diuen que a França se'l sobrevalora i aquí seria un més i no hi estic d'acord. M'acosto molt més al que diu Baudelaire via Pilar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Glòria, que se'l menciona sempre com la baula imprescindible per arribar a l'impressionisme; però a mi no m'emociona què hi vols fer?

      Elimina