dilluns, 30 d’agost del 2010

I mentrestant a Londres…

 Charles Dickens cap a 1839 segons Daniel Maclise

I mentrestant, en paral·lel als èxits literaris, la vida continuava. A Dickens li va costar refer-se de la pèrdua de la seva cunyada Mary. Les llargues caminades i els passejos a cavall en companyia del seu amic i agent Forster l’ajudaren a superar la depressió. Com que la seva esposa Kate, ni tan sols en aquests primers anys de matrimoni, estava disposada a secundar-lo, l’escriptor aprofitava qualsevol ocasió per convidar gent a casa o bé acudia al Garrick Club on podia trobar-se amb Thackeray, Leight Hunt, Cruikshank i altres amics.

El 1839, fart de la prodigalitat del seu pare, que ja tornava a tenir problemes econòmics, decidí instal·lar-lo (malgrat les seves protestes) lluny de Londres, en una població prop d’Exeter. Sembla que el seu progenitor, per obtenir diners, havia firmat documents fent-se passar pel seu fill i Charles va haver de publicar una nota a la premsa informant del fet. Significativament a “Barnaby Rudge”, la novel·la que tenia en curs, hi apareixen dos conflictes paterno-filials, ens els dos casos és el fill qui té la raó i en els dos casos el pare s’anomena John.

L’augment tant dels ingressos com dels membres de la família obligà a una nova mudança. La nova casa es trobava a Devonshire Terrace, prop del molt reputat Regent’s Park i fou reformada per modernitzar-la i dotar-la d’una envejable biblioteca. Poc després s’incorporà al cens de la llar Georgina Hogarth, la germana de Kate, que romandria com a governanta, consellera i amiga fins a la mort del seu cunyat.

El desembre de 1841 finalitzava la publicació de “Barnaby Rudge” i amb això Dickens decidí tancar la seva aventura editorial del “Rellotge de Mestre Humphrey”. Acabava de rebre una invitació de l’escriptor Washington Irving, el de “Contes de l’Alhambra”, perquè Kate i ell visitessin els Estat Units. Donat l’entusiasme del públic lector a l’altre costat de l’Atlàntic, la invitació resultava molt atractiva. A més, els editors Chapman i Hall li oferiren 150 lliures mensuals amb la condició que a la tornada els escrigués un llibre sobre les seves experiències americanes.

El 3 de gener de 1842, just després de les festes nadalenques, Charles i Kate (amb la seva donzella Anne Brown) salparen des de Liverpool en el vapor “Britannia”. El pla de l’escriptor era anar enviant cartes al seu amic John Forster, a partir de les quals posteriorment pensava redactar el llibre promès. La primera d’elles la va remetre des de Halifax a Nova Escòcia i relatava de forma molt divertida l’accidentada travessa, tot prometent que pensava fer el viatge de tornada en veler.

El 22 de gener van arribar a Boston i foren rebuts per una multitud tan entusiasta que, un cop passada l’eufòria inicial, instà l’escriptor a queixar-se: “No puc fer res del que vull fer, anar enlloc on vulgui anar, i veure res que vulgui veure. Si em giro pel carrer, una multitud em segueix”. No, l’experiència americana no seria sempre un camí de roses, ni pels convidats ni pels amfitrions; però, com aviat veurem, algun profit literari se’n trauria.

12 comentaris:

  1. Costa d'imaginar un personatge de l'època en "olor de multituds" (que les multituds deuen fer una olor insuportable si parlem de la suma d'olors corporals de cadascun) en una època sense la rapidesa dels medis, sobretot visuals, actuals. Però sembla que els humans sempre siguem el mateix amb pocs matisos de diferència. :)

    ResponElimina
  2. Thackeray, Leight Hunt, Cruikshank... suenan a nombres de whisky... ¡buenísimos para la creatividad literaria!

    Sorry... no he podido resistirme :-)

    ResponElimina
  3. Això de la fama pot arribar a ser molt cansat. Almenys llavors els fans no podien saludar per la tele.

    ResponElimina
  4. Sufur, Thackeray suena más a ginebra ;p

    ResponElimina
  5. Potser, qui ho sap, aviat sortirà un ocellot negre? Poe ser que sí?

    [Ai, Allau, que a casa hem de començar l'ofensiva Dickens i, francament, sé pas de què carai parlarem, tret de "com diu l'Allau", "com ja va dir l'Allau" i coses així]

    ResponElimina
  6. He llegit molt poc Dickens però he vist pel·lícules basades en les seves obres, he estat a casa seva a Londres i sé reconèixer molt bé les atmosferes que, tan magistralment, es va inventar. Tal vegada existien però d'ençà de Dickens -vaig llegir una vegada- fins i tot la boira sembla una creació d'ell.
    Tot això per dir-te com gaudeixo de les teves dots de narrador acostant-nos a la vida de l'escriptor magnífic.

    ResponElimina
  7. Matilde, Poe i el corb ja van sortir a l'episodi anterior, però reapareixen al següent.

    [Ho sento MU, em vau provocar i ja no tinc aturall.]

    ResponElimina
  8. Glòria, no se si va inventar la boira, que sembla un producte del segle XIX, perquè ara a Londres no trobes rastres de boira; però sí que diuen que va inventar el Nadal, tal com el celebrem ara.

    ResponElimina
  9. Estimat Allau:
    els déus saben que ho he intentat, això de llegir Dickens, aquest estiu... pèro no hi ha manera, no m'entra. I mira que els teus posts m'inciten a la seua lectura!

    ResponElimina
  10. Leb (ben tornat), això és que no has escollit bé. T'hauré de fer una guia personalitzada.

    ResponElimina
  11. Allau, serà un plaer descobrir Dickens a través del teu itinerari. A veure si ho acosegueixes...

    ResponElimina