dimecres, 18 de gener de 2017

La grandesa de les pel·lícules petites

A menys que llegiu el blog de la Júlia Costa, segurament no haureu sentit parlar de «Comancheria» (o «Hell or High Water», que era el seu títol original), una pel·lícula més aviat modesta que va figurar al top 10 del millor de l’any 2016 per a tots aquells a qui l’importa més la narrativa que els efectes especials.

Dirigida per David Mackenzie, no gaire insigne fins el moment, es tracta d’una cinta de difícil adscripció perquè participa a la vegada del gènere d’atracadors i del policial, amb un punt de crítica social i uns paisatges de western contemporani que figura que són Texas, però es van rodar a New Mexico.

El divorciat Toby Howard (Chris Pine) i el seu germà ex-presidiari Tanner (Ben Foster) es dediquen a robar sucursals del Texas Midlands Bank amb evident manca de professionalitat. La seva intenció sembla ser saldar la hipoteca que pesa sobre la propietat familiar i assegurar així el futur dels fills del primer. Paral·lelament, un «ranger» a punt de jubilar-se (Jeff Bridges) i el seu col·lega indi (Gil Birmingham) persegueixen els atracadors amb flegma típicament meridional. La sinopsi pot sonar formulaica, però l’excel·lent guió de Taylor Sheridan no ho és de cap de les maneres. Res més lluny del lloc comú que aquesta «Comancheria», plena de personatges ben escrits (aquelles dues memorables cambreres!) i situacions interessants.

Foster acostuma a ser un valor segur i el paper del germà lleugerament psicòtic i violent li permet lluir-se, mentre que Pine, habitualment només una cara bonica, té aquí l’oportunitat de fer-se valer. A aquestes altures, Bridges és gairebé un intocable, i encara que faci una caricatura d’ell mateix, sempre és un goig contemplar-lo (i té una escena que et posa la carn de gallina).

Mackenzie ho dirigeix tot amb les floritures justes (aquell pla circular inicial em va predisposar a estimar la pel·lícula), les planes polsegoses del sud dels Estats Units continuen sent molt fotogèniques i la música amb tocs country de Nick Cave i Warren Ellis sona sensacional. A més queda molt contemporani en una pel·lícula de policies i lladres, que els veritables «dolents» siguin els banquers, que collen la classe obrera i l’enganyen tant com poden.

«Comancheria» és el rar exemplar de film que, sense pretendre gaire res ni acudir a formes masegades per l’ús, produeix enorme satisfacció en qualsevol tipus d’espectador. Vegeu-la i ja em direu si no.

dimarts, 17 de gener de 2017

La nostàlgia feta postal (o Detox, el musical)

Si una cosa ens ha quedat clara gràcies a «La La Land» és que al seu director Damien Chazelle li entusiasmen els musicals dels anys 50 i 60; un gènere que fa temps que no s’ha dignat a oferir, no tan sols cap obra mestra, sinó que ens ha colat com a tal una frivolitat de to tan discutible com és «Moulin Rouge». Ara amb aquesta pel·lícula, potser perquè ja ningú fa coses així (i ho enyoràvem una mica), s’està emportant la majoria de premis de la temporada. Ja veurem com s’en surt als Oscar, però els pronòstics són bons.

La història que explica «La La Land» és prima com el paper de fumar i, per altra banda, molt característica del gènere per la seva aparent (i real) lleugeresa. En un Los Angeles que és pura estilització es creuen Mia (Emma Stone) i Sebastian (Ryan Gosling). Ella és una cambrera que aspira a triomfar com a actriu, ell un pianista amant del jazz clàssic que somia convertir-se en l’amo d’un mític club. La seva relació segueix les etapes habituals del «boy meets girl»: primer es cauen malament, després no tant, hi ha malentesos i cops de sort, un temps d’idil·li solucionat amb un muntatge musical i una crisi (problemes d’agenda professional), que podria ser (o no) final. Predomina una castedat digna de la Debbie Reynolds de la dècada dels 50 i fins i tot el to agredolç del desenllaç, que podria semblar l’únic toc de modernitat, prové dels melodrames de Jacques Demy dels 60 («Les parapluies de Cherbourg» i «Les demoiselles de Rochefort»).

No se li pot negar a Chazelle, si no originalitat, almenys una saludable ambició formal. Contra la tendència actual a solucionar els números musicals a la sala de muntatge, tot traslladant el ritme de la dansa més a la contraposició d’imatges que als propis ballarins, opta per preses llargues (com el sensacional «tour de force» que obre la pel·lícula) que mostren sense possibilitat de trampes el cos sencer dels dansaires.

Visualment el film és com un gran magatzem de llaminadures que satisfà els instints més bàsics de l’espectador, començant per un vestuari de Mary Zophres que ressuscita els colors primaris de la vella moda parxís. La fotografia de Linus Sandgren imagina un Los Angeles que alterna el sol més brillant de l’estiu amb uns crepuscles violacis i eterns: segurament mai abans heu vist aquesta ciutat sota una òptica tan afavoridora. Tinc les meves reserves amb la música de Justin Hurwitz, que és passadora però rarament memorable (i que no lliga gaire bé amb la dèria pel jazz que sent el noi).

Seguint la tendència actual («Mamma Mia», «Sweeney Todd», «Chicago», «Nine») a emprar en els musicals artistes no especialment adeptes a cantar i ballar, Stone i Gosling resulten cantants suportables i balladors justets. El que no es pot negar és la seva qualitat d’estrelles de la gran pantalla, amb un carisma que supleix qualsevol carència i fa passar bou per bèstia grossa amb aquella felicitat. En el cas d’Emma Stone cal afegir una expressivitat prodigiosa, que ja fa anys que em té el cor robat, i que em sembla la millor porta d’entrada al film.

«La La Land», com va passar amb «The Artist» fa unes temporades, juga unes cartes ben conegudes en una versió que no és capaç de superar els originals. Els puristes emprenyats us recomanaran que eviteu Chazelle i begueu de les fonts, de Jacques Demy, de Stanley Donen, de Gene Kelly… Per a la resta, per poc que us agradi moure cap i peus al mateix ritme, us tonificarà el dia, que d’això es tractava.

dilluns, 16 de gener de 2017

El naixement d’una nació


La notícia l’he treta d’aquí. Va succeir el passat 10 de gener, quan el ministre polonès d’afers exteriors Witold Waszczykowski es trobava a Nova York fent campanya per assegurar un lloc en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides pel seu país. En declaració als periodistes va informar que havia mantingut converses amb diversos països, entre ells algunes nacions caribenyes, amb algunes d’elles «per primera vegada en la història de la nostra diplomàcia. Per exemple amb països com Belize o San Escobar».

No crec que calgui advertir els meus informats lectors que, així com Belize es efectivament un país del Carib amb tots els ets i uts, de San Escobar ningú no n’havia sentit parlar abans. A posteriori el ministre va atribuir el seu lapsus al cansament produït per les seves frenètiques gestions: en realitat havia volgut referir-se a les illetes de Saint Kitt and Nevis (o San Cristobal y Nieves), encara que s’assemblin fonèticament a San Escobar com un ou a una castanya. Tendeixo a pensar que el ministre polonès potser tenia al cap la sèrie «Narcos» i estava pensant en Pablo Escobar.

Sigui com sigui és un error sense més importància que aviat hauria sigut oblidat, si no fos perquè som al segle XXI i la xarxa és plena de desvagats disposats a treure punta de la més petita irrellevància (com jo, m’afanyo a afegir). Així, aviat van començar a aparèixer tota mena de bromes sobre la pífia, mentre s’anava construint un perfil inventat del país fictici. Algú va dissenyar-ne la bandera, que podeu contemplar a l’inici de l’apunt, i fins i tot es va crear una entrada a la Wikipedia (ara convenientment esporgada), on s’informava que el país té una superfície de 459 quilòmetres quadrats, una població de 360.000 santescobarians, el seu president s’anomena Nemo Incognito i la capital és Vinatusca, també anomenada Santo Súbito. Algú fins i tot es va molestar en dibuixar el seu mapa.

A Youtube es troba l’himne nacional (o els himnes, perquè ja hi ha discrepàncies, tot i que el país és molt jove) i Facebook té una pàgina que a hores d’ara compta amb 116.597 seguidors i es dedica bàsicament a vendre samarretes.

A Twitter, per la seva banda, hi ha un compte a nom de la República Democrática de San Escobar que informa en espanyol i anglès de notícies rellevants, com ara:
  • Les línies aèries poloneses LOT mantindran vols diaris entre Varsòvia i San Escobar amb la col·laboració d’Escobariana de Aviación.
  • Els ciutadans polonesos no necessitaran visat per viatjar a San Escobar.
  • Les exportacions de vi van augmentar un 26% durant el 2016.
  • Si el Regne Unit continua insistint en la inexistència de San Escobar, es sol·licitarà a la Unió Europea que acceleri la seva expulsió via un «hard Brexit».
Prou sabem que a Internet res no desapareix, tot roman i es transforma. En temps de post-veritat, aquesta nació imaginada tard o d’hora perdrà la condició de fictícia i esdevindrà del tot real. Us ben prometo que aquest estiu a tot tardar ens trobarem de vacances a les seves platges paradisíaques. Tripadvisor comença a anar-ne ple.

diumenge, 15 de gener de 2017

Déu fa massa soroll

A un país generalment descregut com ho és el nostre segurament sorprendrà que un cineasta tan dotat com Martin Scorsese pugui esmerçar tant de metratge en un projecte excèntric com és el seu «Silenci», prova fefaent del seu catolicisme ferreny de fill italo-americà de Queens. No és el primer cop que el director ens entreté amb films escorats vers l’espiritualitat. «L’última temptació de Crist», segons Kazantakis, representava una variació prou estimulant de l’Evangeli i amb una intenció molt més humanista que transgressora. En canvi «Kundun» (sempre el confonc amb «El petit Buda» de Bertolucci, dues excursions d’orientalisme desvagat) patia del defecte de la manca de sinceritat i l’acomodació a les modes.

En aquest «Silenci», basat en una novel·la de Shūsaku Endō ja adaptada al cinema en dues ocasions anteriors, Scorsese hi ha dedicat 25 anys fins que va trobar la versió definitiva per explicar-la, la que ens presenta ara i que m’omple de qualsevol cosa menys de goig, prova que de vegades prendre’s els projectes amb temps tampoc no ajuda gaire.

L’acció se situa al Japó durant el segle XVII en un moment que els cristians eren perseguits fins el martiri a menys que abandonessin aquella religió forastera.  Concerneix dos capellans jesuïtes, el pare Rodrigues (Andrew Garfield) i el pare Garupe (Adam Driver), que viatjaran al llunyà arxipèlag per conèixer el destí del seu mestre, el pare Ferreira (Liam Neeson), el qual segons les males llengües ha apostatat i ha fundat una família. L’estada al Japó confrontarà el parell de sacerdots amb una església catòlica clandestina que està disposada a morir per defensar la seva fe, quan un gest formal de sacrilegi seria suficient per salvar-los. El gran dilema que planteja «Silenci» és si cal permetre tal sacrifici de vides humanes en nom d’una divinitat improbable o bé seria acceptable un acte hipòcrita per salvar la pell.

Perquè, és clar, durant la llarga sèrie de violentes iniquitats que presenciem, déu calla com un puta, mentre el «padre» Rodrigues pateix mitja dotzenes de crisis de fe. Per si no us havíeu adonat, el títol es refereix al famós silenci de déu que Bergman va explotar als anys 60, quan a Valladolid encara se celebrava la «Semana de Cine Religioso y de Valores Humanos». Com espectador ateu però benvolent, una mica d’estira i arronsa teològic em podria venir fins i tot de gust, però crec que a Scorsese se li ha anat la mà.

Per començar, no hi ha justificació possible perquè un film tan dramàticament inert com aquest duri 161 exhauridors minuts. El cicle iteratiu de martiris macabres i les traïcions repetitives del Judes que fa el personatge de Kichijiro (Yosuke Kubozuka) acaben esdevenint risibles o indiferents (i no sé què és el pitjor). Les imatges filmades memorablement, a les quals Scorsese ens té tan acostumats, aquí es veuen notablement reduïdes a un parell de plans zenitals on la fotografia de Rodrigo Prieto hi té molt a dir. La banda sonora, un altre dels punts forts del director, es limita al paisatge sonor electrònic i a la «chinoiserie» diegètica.

Garfield, el virtual protagonista, ha de lluitar amb una aparença massa juvenil de galant ingenu, però se’n surt prou bé. Un emaciat Adam Driver, extret directament de El Greco, disposa d’un paper escurçat i no gaire sucós. Neeson aporta gravetat durant el seu descans entre dues cintes d’acció i venjança. El garneu funcionari censor que fa Issey Ogata roba la funció sense cap escrúpol.

Quan una pel·lícula de caliu religiós, l’únic pensament que t’inspira és que caldria clavar-los un gec d’hòsties, i que valdria més que oblidessin tants déus i punyetes i que es dediquessin a viure la vida, vol dir que algú no ha fet gens bé els deures. Hi ha qui es queixa del silenci de déu. A casa meva molesta la seva xerrera, o més aviat la dels seus corifeus. Feos, colla de feos.

divendres, 13 de gener de 2017

Noia adolescent amb paisatge morbós al darrere


Emma Cline és aquest tipus d’escriptor, que tanta ràbia fa, que amb 24 anys i una novel·la tot just escrita ja se la disputen les editorials, Hollywood li compra els drets del llibre i els premis li plouen de tot arreu. A més, si cal fer cas a la foto de la solapa, la tia és preciosa, cosa que sempre ajuda. Al club de lectura dels Lletracremats acabem de fer una sessió entorn de «Les noies» (Anagrama, setembre 2016) i, encara que pocs l’hem pogut acabar (culpa de les dates festives), la impressió generalitzada és que el llibre comença molt bé però acaba decebent.

L’Evie és una noia californiana que l’estiu de 1969 té catorze anys. Un dia al parc veu un grup de noies que li atreuen l’atenció per la seva feliç despreocupació i aviat retrobarà una d’elles en un supermercat, la Suzanne, per la qual sentirà un sobtat «coup de foudre». Amb ella s’introduirà a la comuna d’en Russell, un personatge carismàtic i músic frustrat, i s’endinsarà en noves experiències de sexe i droga.

El millor que puc dir d’Emma Cline és que sap descriure en primera persona i amb precisió totes les inseguretats i vacil·lacions d’una adolescent a l’hora d’iniciar-se a la vida adulta. Aquí hi és la necessitat de validar una imatge pròpia, la satisfacció de sentir-se útil, la crueltat contra tot el que pretens deixar enrere, l’anulació de l’autoestima o l’admiració acrítica per tot allò que consideres fora del corrent. Amb tot això la Cline se’n surt prou bé, encara que algunes pàgines menys no li hauria fet cap mal. La recreació d’una època que l’autora no va conèixer resulta plausible per un marge molt estret (encara som molts els que sí vam viure els anys 60), però acceptable. No he acabat d’entendre la utilitat de les escenes ambientades en el present, si no és per establir un paral·lelisme entre l’abducció d’Evie i la possible abducció de l’adolescent Sasha a càrrec del seu sinistre xicot.

Però on «Les noies» esdevé realment problemàtica és en la seva poc dissimulada relació amb el cas del clan Manson i els seus execrables crims de l’estiu del 69. Tot i que els noms han estat canviats, i també alguns dels detalls, la referència és molt directa i l’ominós final s’anuncia gairebé des de la primera pàgina. Charles Manson actua com a esquer, però també com a excusa. La protagonista roman convenientment absent durant el mes que la comuna de Russell (Manson) se’n va a mal borràs, i se salva miraculosament de participar en els assassinats per obra i gràcia de l’autora.

M’hauria agradat que un escriptor decent m’expliqués com una noia qualsevol pot esdevenir una homicida sàdica. El que trobem en canvi és una promesa morbosa mai acomplida. Començo a considerar la Cline una de les escriptores més barrudes de l’any (passat).

dijous, 12 de gener de 2017

Neix el super-antiheroi

Recupero a través de la televisió una de les pel·lícules de més èxit de l’any passat, la super-heroica «Deadpool» del debutant Tim Miller. Darrerament procuro allunyar-me de les cintes de super-herois per considerar-les adreçades a la part més adolescent dels nostres cervells, aquella que fantasieja amb la possibilitat d’adquirir poders que ens rescabalin de tanta humiliació viscuda. Si bé aquest «Deadpool» participa d’aquesta tendència, es redimeix per una visió transgressora, amiga de la bretolada i les obscenitats, també decididament adolescent, encara que ho sigui en aspectes diferents als estàndard.

Per descomptat no tinc ni idea de la fidelitat que la pel·lícula guarda en relació als còmics; però aparentment la translació a la gran pantalla no ha ofès cap fan. Aquí el protagonista és un tal Wade Wilson (Ryan Reynolds), mercenari en afers de poca categoria, el qual, quan descobreix que pateix un càncer terminal, es sotmet a un procediment experimental que el converteix en quasi immortal, però li espatlla l’aparença física. Disfressat amb malles vermelles (que dissimulen la sang i li estalvien la bugaderia) i rebatejat com Deadpool, partirà a la recerca del científic que li pugui arreglar la cara, mentre intenta refer la seva història d’amor amb la prostituta Vanessa (Morena Baccarin).

Exposat així pot fer pensar en una parida més de Stan Lee (amb cameo inclòs) per a can Marvel, però des dels descreguts títols de crèdit, on s’explota fins al límit l’ús del terme genèric, es percep una visió irònica i distanciada del que significa ser un super-heroi a la vida realista de l’ara i ací. «Deadpool» trenca totes les convencions del gènere, les comenta en directe i, de passada, dinamita la quarta paret.

És molt menys trinxeraire del que pretén, i les seves brometes sexuals perden molt en les distàncies curtes. A mi, el que més gràcia m’ha fet són les contínues referències a X-men, tot i que no sabria connectar aquella franquícia amb aquest disbarat. Ryan Reynolds és el protagonista ideal, un pollastre amb la cara del parent pobre de Ryan Gosling. A Morena Baccarin la coneixeu de la primera temporada de «Homeland». La resta d’actors malviuen als llimbs dels secundaris de Hollywood.

Com passa en totes aquestes pel·lícules de la Marvel, la funció acaba amb col·lisions  i explosions a dojo. No m’explico com en Pons no l’ha vista. Sembla que li han fet a mida.

dimecres, 11 de gener de 2017

Minories molestes

L'ONU en un cartell
Es tracta d’un fenomen d’abast quasi universal; i és que, quan un grup de la població històricament oprimit comença a rebre justa reivindicació dels seus drets, els seus antics opressors no trigaran gaire a presentar-se davant de l’opinió pública com a les noves víctimes del procés de compensació. Els nous (auto-denominats) discriminats, sempre amb excusa prèvia que assegura que no tenen res en contra dels grups afavorits (i que fins i tot hi tenen alguns dels seus millors amics), solen ser gens casualment mascles, blancs i heterosexuals. Aquest moviment de rebot i victimisme ha passat (i està passant) en relació amb els negres i altres races discriminades, amb les dones, amb tots els membres tan diversos de la població LGTB, amb els discapacitats i amb tots els ases dels cops tradicionals que us pugueu imaginar.

Després d’un paràgraf preliminar tan estupend, em temo que hauré de rebaixar el nivell, i que caldrà introduir a l’equació les dubtoses intencions crematístiques del cinema de Hollywood. Potser alguns recordareu com va reaccionar part de la xarxa, quan es va anunciar una nova versió de «Ghostbusters» totalment protagonitzada per dones i on, per major escarni als masclistes, Chris Hemsworth feia el paper de secretari «florero». La que va sortir pitjor parada va ser Leslie Jones qui, a més de dona sumava la condició de negra. Va haver de sentir-ne de tots colors i finalment es va donar de baixa de Twitter.

Costa d’entendre que en ple segle XXI i en societats democràtiques i defensores de la igualtat, el masclisme, el racisme o la homofòbia pervisquin encara amb tanta virulència en el món de l’espectacle. Mentre que en el món de l’òpera fa anys que està plenament acceptat que cantants negres o orientals facin papers que no siguin els d’Othello o Madame Butterfly, cert públic arrufa el nas davant de la possibilitat que Idriss Elba sigui el proper James Bond. J. K. Rowling va haver de sortir en defensa del càsting d’una Hermione Granger negra a l’obra teatral «Harry Potter and the Cursed Child», tot al·legant que en els llibres se la descrivia simplement com una noia intel·ligent, de cabell fosc i arrissat.

Una altra franquícia popular que va intentar superar passats prejudicis va ser «Star Wars» quan a «El despertar de la força» de 2015, va escollir com a protagonistes de la tercera trilogia una dona (Daisy Ridley) i un negre (John Boyega). Com que el film era un virtual «remake» del «Star Wars» original, els fans acèrrims van posar-se les mans al cap davant d’aquell devessall de correcció política que destruïa el seu somni adolescent on tot el dilema consistia en escollir entre Han Solo i Luke Skywalker.

Pitjor s’ho devien passar amb «Rogue One» de 2016, la derivació de «Star Wars» que havia d’acabar amb totes les discriminacions. La protagonista tornava a ser una dona (Felicity Jones), el seu mentor, un negre (Forest Whitaker), i a l’esquadró que era la base del film hi figuraven dos orientals (Donnie Yen de Hong-Kong i Jiang Wen de Tangshan), un pakistanès (el puixant Riz Ahmed) i un «latino» (Diego Luna). En una primera lectura, es diria que l’únic actor masculí i de raça blanca amb paper protagonista i positiu seria el danès Mads Mikkelsen, com a pare de la Jones; tot i que Luna, malgrat els seus orígens mexicans, només es distingeix dels caucasians de manual per un parlar d’accent exagerat (que segurament força).

De totes maneres, aquesta atenció a la minoria queda completament oblidada quan passem del primer pla al pla general. Malgrat que Felicity Jones sigui la protagonista, no hi ha cap altre personatge femení de rellevància. En el nombrós grup de guerrillers d’elit destinat a destruir l’Estrella de la Mort, amb prou feines hi ha una dona pilot, però que jo recordi no hi ha cap negre, ni oriental, ni pell roja (ja posats). Són tots ells una colla de mascles atlètics i blancs que provenen d’una galàxia molt llunyana. I es diu Amèrica.

Per no parlar de l’absència d’espècies alienígenes en la constitució del batalló rebel. De fet, n’hi ha un de sol i queda dissimulat en un segon pla. Les primeres pel·lícules de «La Guerra de les Galàxies» solien ser un goig per la frescor com introduïen races intel·ligents inconegudes sense molestar-se a ni alçar una cella. En totes aquestes seqüeles noto una reticència certa: el proper prejudici a superar és el que suposen els visitants d’una altra galàxia.