dilluns, 29 d’agost de 2016

Me'n recordo (LXI)

Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo, señalizado, directo a Barcelona.

diumenge, 28 d’agost de 2016

El perquè de tot plegat

Si busqueu una mostra de capitalisme de rostre amable, no cal sinó citar Phil Knight, el cofundador de Nike, el qual després de fer-se d’or amb les sabatilles esportives va invertir bona part dels guanys en els estudis Laika, perquè el seu fill Travis pogués desenvolupar el seu amor pel cinema d’animació. Laika, centrada en la tècnica del «stop motion» (una de les més antigues en el terreny dels efectes especials), ha lliurat de moment quatre obres completament diferents, de les quals coneixia les molt lloables «Coraline» i «Paranorman» i ara també la molt excèntrica «Kubo and the Two Strings», primera que gosa dirigir el mateix Travis Knight sota guió de Marc Haimes i Chris Butler.

L’acció se situa en un Japó de llegenda on Kubo (Art Parkinson, el Rickon Stark de «Joc de Trons») malviu amb la seva mare catatònica i es guanya la vida explicant contes a la plaça del poble, acompanyat de les cordes del seu «samisen» i d’una aptitud màgica per animar figures d’origami. Aviat s’entén que les històries que narra constitueixen elaboracions de la seva terrible crònica familiar, on el seu avi (Ralph Fiennes) i les seves sinistres ties (Rooney Mara) volen arrencar-li l’ull dret (després d’haver mort el seu pare i haver-li sostret l’ull esquerre). Només una mona blanca (Charlize Theron) i un escarabat samurai (Matthew McConaughey) l’ajudaran en una empresa que recollirà tots els trets d’un vídeo-joc.

Ja sé que tot això pot sonar una mica forassenyat i fins i tot inapropiat per a un film apte per a tots els públic (encara que no menystindria la capacitat proto-poètica de l’espectador escàs d’edat), però tota l’obra de Miyazaki Hayao ja ens havia preparat per un univers on s’havia perdut tot sentit de la certitud (vegeu «Chihiro»). Per si això fos poc, el guió de «Kubo» remet de forma meta-narrativa i audaç al seu propi relat, tot atribuint a la veu narradora dominant el control de la història. El que ens està dient és que venç sempre qui té les claus del discurs. I no podria aplaudir més el missatge.

Visualment, «Kubo and the Two Strings» és pura imaginació i esplendor. En la seva ostentació tècnica —on el paper plegat de l’origami, les figures articulades i les transicions cibernètiques són difícils de distingir—, i en la seva espessor sentimental, mostra les seves principals virtuts. Però el guió és abstrús i esotèric en excés, massa "orientalista" per a qui això escriu. Llàstima.

dissabte, 27 d’agost de 2016

Estampes pulleses: una invitació

Catedral de San Sabino a Bari
De vegades la possibilitat d’un viatge es pot insinuar de la forma més inesperada, fins i tot a través d’una pel·lícula (bastant reprovable) que vam veure a Roma sis anys enrere. Estava ambientada a la ciutat de Lecce, de la qual confessaré que no havia sentit mai parlar i que des de llavors va esdevenir una petita obsessió particular. Lecce, com jo ja hauria de saber, es troba a la Pulla (Puglia en italià), la regió més oriental de la península itàlica i la que ocupa precisament el taló de la seva característica bota.

Pulla no és gaire extensa (dos terços de la superfície de Catalunya) i compta amb una moderada població de quatre milions d’habitants. Com a bona regió meridional, no disposa de grans centres industrials i per tant representa un gran generador d’emigració, tan interna com externa. També destaca pels seus productes lligats a la terra (oli, vi, pa) i per vuit-cents quilòmetres de costa que, quan hi ha una mica de sorra, es converteix en una de les millors inversions turístiques del segle XXI.

Els italians ja fa temps que estiuegen a la regió (sobretot els seus veïns de la Campània); però la resta del turisme mundial tot just la va descobrint de mica en mica. Pocs destins recordo amb menys presència de «guiris» i fins i tot els catalans, que solem figurar entre els viatgers més inquiets, han brillat aquí per la seva absència. Per descomptat exagero, però no gaire.

Els atractius de Pulla saltaran a la vista de qui gosi acostar-s’hi en qualsevol època de l’any. Fins i tot per a un fòbic de les platges com sóc jo, no deixarà de meravellar l’escassa urbanització (degradació) de les seves inacabables costes, ben aptes pel bany en família. Pels amants de la cultura, especialment de l’arqueologia i l’arquitectura, els vestigis de la Magna Grècia, les catedrals romàniques i els palaus barrocs, formen un conjunt críticament indestructible. I no caldrà afegir res sobre la cuina local, tan bona com a la resta de la península. T’hi has d’esforçar molt (cada dia menys, cal denunciar-ho) per menjar malament a Itàlia.

Mentre cantava (i escrivia) les virtuts de la regió pullesa, m’anava preguntant si no estaria sent injust i ple de prejudicis envers les províncies meridionals equivalents de la península ibèrica, terres que poden presumir de mancances econòmiques i de patrimoni arquitectònic similar, com es pot trobar les ciutats de Ronda, Andújar, Baeza o Úbeda. Però hauré de confirmar que enlloc com a Pulla per trobar petites ciutats separades per escasses desenes de quilòmetres, cadascuna d’elles caracteritzada per un centre històric més fastuós que l’anterior. I això en una regió pobre i més que mísera (i missaire). En propers capítols intentaré convèncer-vos una mica més encara que la Pulla val molt la pena.

divendres, 26 d’agost de 2016

Qui Hollywood passa, Brooklyn empeny

Des de fa alguns anys hom assisteix a la darrera estrena de Woody Allen amb una comprensible trepidació, basada sobretot en la intriga. Serà un bunyol pretensiós? («Irrational Man» (2015)), ens preguntem amb tota la raó. Serà una feliç mediocritat amb el pitjor final de la seva carrera? («Magic in the Moonlight» (2014)). Serà mitjanament acceptable, gràcies a l’esforçat treball d’una gran actriu? («Blue Jasmine» (2013)). «Café Society», l’Allen de l’anyada 2016, sembla que s’està sortint força bé tant amb el públic com amb la crítica, gràcies a una història inofensiva, però melangiosament tendra, i un embolcall de categoria.

El film —suposo que ambientat als anys 30 del segle XX— va de Bobby Dorfman (Jesse Eisenberg), un jove jueu de Brooklyn, a qui els seus pares envien a fer carrera a Hollywood sota la protecció del seu poc implicat oncle Phill (Steve Carell), triomfant magnat de la indústria del cinema. Després d’unes quantes frustracions, tant amoroses com laborals, Bobby retorna a Brooklyn amb la cua entre cames, per acabar convertint-se en la imatge pública del «night club» del seu germà mafiós Ben (Corey Stoll).

Si la sinopsi us ha semblat mancada d’interès, no aneu gaire errats, perquè efectivament en té ben poc. El guió és tan minso que només pot ser redimit per qüestions subsidiàries, el que no vol dir que siguin necessàriament menyspreables. Malgrat el to lleugerament melancòlic, hi ha moments d’humor genuí, especialment quan intervé la parentela de Brooklyn. Quan de temps feia que Allen no ens mostrava una de les seves entranyables famílies jueves, a un pas del sainet, però també de la metafísica?

A Steve Carell l’hem vist millor a altres pel·lícules i aquí ha de carregar amb un paper antipàtic; mentre que Jesse Eisenberg no és que ho faci malament, però potser el seu perfeccionament del rol d’estaquirot total no és el que li obrirà les portes del teatre shakespearià.

És llàstima que les interessants actrius que intervenen a «Café Society» tinguin tan poca tela a tallar (però ja se sap que són els homes els que solen escriure els guions). La puixant Blake Lively disposa d’un personatge a penes justificat per l’script; mentre que la veterana Parker Posey es conforma a figurar com a part del decorat. A Kristen Stewart tots l’hem criticada d’ençà que es va dedicar en cos i ànima a la saga «Twilight»; però un dia, i un altre més, va demostrant que és molt més que una cara atractiva que enamora la càmera. Llàstima doncs que Allen li hagi escrit un rol tan passiu.

On brilla «Café Society» és en l’apartat visual: deu de ser una de les pel·lícules més boniques del director. El llegendari Vittorio Storaro ha dissenyat una fotografia cristallina de tonalitats taronja que banya totes les escenes en gloriosos crepuscles i albes pròpies del Technicolor; mentre que el dissenyador de producció Santo Loquasto recrea els interiors de Hollywood i de la Café Society de Nova York amb fastuositat «art déco». Gràcies a aquest caramel pels ulls i a una història d’il·lusions perdudes i frustracions guanyades (que sempre queda bé), el film deixa bon gust a la boca i es guanya l’aprovat, encara que segur que l’oblidarem als cinc minuts.

dijous, 25 d’agost de 2016

Un clàssic del bricolatge


De vegades pensem que coneixem amb tota mena de fonaments una peça del canon literari clàssic, quan en realitat només hem tastat la seva versió més planera i pasteuritzada, destinada al públic superficial de la gran pantalla de Hollywood. Ara m’estic referint al «Frankenstein o el modern Prometeu» de la Mary Shelley, que m’afanyaré a dir que, malgrat tot, funciona molt millor si ho dirigeix James Whale, que si ho escriu la dona del poeta Shelley (i filla de la feminista Mary Wollstonecraft).

De la novel·la sabia que havia començat com una aposta ociosa entre estiuejants prestigiosos i avorrits reunits entorn del llac Leman. Ni Byron, ni Polidori, ni Percy Bysshe Shelley, tragueren gran cosa de tot plegat. Només Mary obtingué amb aquest «Frankenstein» un passaport a la immortalitat, tot i que em sembla una obra molt millorable (encara que he de reconèixer que no tinc gaire paciència amb la literatura del romanticisme).

El lector inadvertit se sorprendrà que el llibre comenci amb les cartes que el capità Robert Walton li envia a la seva germana en un moment no especificat del segle XVIII. Walton es presenta com a escriptor fallit i explorador del Pol Nord, encara que aviat demostra que no ha fet els deures, perquè pretén presenciar el Sol de Mitjanit a l’hivern àrtic. Per descomptat aquestes pàgines conformen un marc narratiu totalment superflu; almenys fins que apareix un personatge gegantí creuant els gels en un trineu. Poc després la tripulació del vaixell de Walton rescatarà un home extenuat, que no és altre que Victor Frankenstein perseguint la seva creació, com ens explicarà així que hagi recuperat les forces. Curiosament el protagonista del relat no rep el nom de Victor fins ben bé la pàgina 70 i el cognom familiar de Frankenstein encara s’introdueix més tard i de forma indirecta. No us estranyi doncs la confusió tradicional que atribueix el nom de Frankenstein a la criatura i no al malaurat doctor.

El veritable cos de la novel·la, el relat de Victor, s’enceta per viaranys més convencionals: infantesa i joventut feliç dins d’una família benestant ginebrina, prematur interès científic, tendència a encaterinar-se amb les pseudo-ciències. La creació d’un ésser viu a partir de despulles humanes, se soluciona en un breu paràgraf anticlimàtic, que ens estalvia qualsevol detall macabre i ens escatima tota la maquinària de llamps i trons, tant eficaç a la pel·lícula de Whale. Suposo que la Shelley aquí va pecar de púdica i el que hauria de ser un moment culminant del llibre li queda en un no res. A sobre Frankenstein s’horroritza de com li ha quedat de lletja la criatura (com si no l’hagués vista tota l’estona durant la seva confecció) i fuig corrents en un acte de total irresponsabilitat.

A diferència del film, on la creació del «mad doctor» no deixa de ser un colós balbucejant de reaccions primitives, aquí la Criatura (aviat denominada el Monstre) té prou temps per instruir-se en el llenguatge humà i altres exquisideses de la civilització, mitjançant dilacions que posen a prova la credulitat del lector. Mentrestant la trama va desplegant els tics habituals de la novel·la romàntica amb precisió suïssa (i ginebrina). Per exemple, cada crisi del protagonista implica quatre mesos de prostració, lluitant entre la vida i la mort (així eren els «emo» de llavors). No hi falten els personatges arquetípics de l’amic de l’ànima i de l’enamorada virginal, tots dos directament plantificats al guió, però mai explicats de forma convincent. Les suposades sorpreses es veuen venir d’una hora lluny i el final és un despropòsit total: una pira funerària al Pol Nord? Amb quina fusta?

Concedim-li a Mary Shelley la creació (amb rengles descaradament torts) d’un mite interessant, però escassament fructífer, que en l’època moderna només ens ha ofert una pel·lícula fallida de Kenneth Branagh. Ni punt de comparació amb la fèrtil figura de Dracula, les aventures del qual m’ocuparan els propers dies, espero que amb molta més alegria.

dimecres, 24 d’agost de 2016

Segona residència (24): a la gola del llop

El grup mediàtic, l’ensenya més important del qual era l’«Eco Literal», ocupava un edifici singular i nou de trinca al cor del districte 22@. El propòsit més evident de les seves vint-i-cinc plantes era el d’impressionar al passejant casual i el d’aclaparar tot aquell que pretengués establir algun tracte amb l’empresa, com era el meu cas. Ja era conscient que presentar-me a les portes de la companyia sense haver concertat una cita prèvia m’exposava a un possible desengany; però em veia incapaç d’explicar per telèfon el motiu del meu interès per entrevistar-me amb el director de l’Eco.

Com podia haver esperat, el vestíbul era una obra mestra de fatxenderia desvergonyida amb voltes cristal·lines que emetien reflexos desconcertants a deu metres sobre el meu cap. Al bell mig d’aquella catedral tecnològica, la tauleta de recepció apareixia francament modesta, tot i que no podia ocultar les insalvables barreres que impedien el pas a tots aquells que no vinguessin munits del salconduit reglamentari. Allà on hauria semblat adequada la presència d’una atractiva recepcionista, hi havia un malcarat d’uniforme.

—Sí? —va preguntar sense eloqüència.

—Venia a veure el senyor Català, Víctor Català.

—Nom?

Li vaig donar el meu nom esportivament, tot i que sabia que només significaria una demora innecessària. Va consultar llargament la seva pantalla: es notava que no era expert en tasques administratives i ofimàtiques.

—No cal que busqui, no em trobarà. No tenia cita, però m’agradaria saber què cal fer per tenir una xerrada amb el senyor Català.

—Oh, això s’hauria d’entendre amb la seva secretària. Li passaré el correu electrònic. Esperi que el busco.

Vaig esperar pacientment durant més de cinc minuts, mentre calibrava la possibilitat d’entendre’m de forma amena amb la secretària d’algun quefe. A la fi el paramilitar m’allargà un post-it que contenia una arrova (i altres lletres).

Vaig escriure un correu sol·lícit aquell mateix vespre. No vaig obtenir resposta durant les dues setmanes següents. Potser m’havia expressat de forma vaga. Vaig insistir amb la secretària, aquella gossa Cèrber de llegendària impermeabilitat. Vaig utilitzar les paraules màgiques, «Joan Pujades», el nom de l’escriptor desaparegut tres anys enrere. Cap resultat: semblava que el silenci s’empassaria tots els meus esforços.

Llavors un dimecres vaig rebre una trucada de l’Eunice Pujades (amb qui he de confessar que no havia mantingut tot el contacte promès de bon antuvi).

—Miquel, deixa-ho córrer tot. Tema solucionat! —va anunciar-me joiosa, sense que jo tingués del tot clar quin era el «tema». Va fer-me ràbia que minimitzés frívolament problemes que m’havien mantingut ocupat durant tants capítols. Vaig exigir-li una trobada cara a cara, de la qual s’ocuparà el proper (i últim) episodi.

dimarts, 23 d’agost de 2016

L’etern retorn


Feia anys que a Zhang Yimou li havia perdut la pista. A l’exquisit i visualment esplèndid autor de drames de cambra dels anys 80 i 90 el va succeir el no menys visualment esplèndid autor de superproduccions d’arts marcials, marcades tanmateix per l’estètica cridanera i llevantina d’una Porcelanosa oriental.

Amb aquest «Going Home» (o «Regreso a casa», en vernacle), la crítica li torna a dirigir la paraula. Potser perquè revisita l’intimisme dels seus inicis i perquè recupera la seva musa Gong Li, aquí notablement envellida. Es basa en una novel·la de Yan Geiling, de la qual mai no en sabrem res, per allò de les distàncies culturals que mantenim amb literatures llunyanes. A l’inici del film, datat a la primera meitat dels anys 70, el professor Lu Yanshi (Chen Daoming) està internat en un camp de treball, del qual intenta escapar infructuosament. La seva filla Dandan, que mira de fer-se un lloc en una companyia de ballet kitsch-comunista, procura renegar del pare de totes les formes possibles; mentre que la muller Feng Wanyu (Gong Li) preserva el seu amor conjugal intacte, per moltes revolucions culturals que s’hi interposin.

Per raons que a un espectador occidental segurament se li escaparan, un cop acabada la Revolució Cultural, el professor empestat esdevé gairebé un heroi  popular. Malauradament, a l’entretant la seva dona s’ha tornat lirona (i no per cap dels motius previsibles: una possible violació, un traumatisme cranial), sinó per pures exigències del guió.

En resulta una pel·lícula d’esporàdiques belles imatges i amb un bon duet de protagonistes adults (en canvi, la nena balladora està de bufetada). A Zhang Yimou se li nota de lluny que intenta construir una encisadora història d’amor immortal i a contracorrent («El amor en los tiempos del cólera» en seria un bon exemple), però el projecte li queda més ortopèdic que viscut.