dijous, 23 de març de 2017

La parada dels monstres

Possiblement no hi ha millor versió de King Kong, que la seva primera encarnació de 1933. La de Peter Jackson de 2005 no estava malament, encara que les seves més de tres hores de durada contenien molta palla, com no podia ser de cap altra manera. Arriba ara «Kong: Skull Island», un intent de reviure la franquícia que ha sigut inesperadament ben acollida, tant pel públic com per la crítica, i la veritat que no ho entenc. Ja em faig càrrec que d’una pel·lícula que va d’una illa acabada de descobrir, amb una fauna impossible i un goril·la tan alt com la torre Agbar, no pots demanar versemblança, però sí una mica de coherència i afecte pel material, que aquí m’ha semblat absent.

L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot just acabada la guerra del Vietnam; potser perquè en l’actualitat es consideraria impossible que existissin illes encara per cartografiar. A les primeres escenes el funcionari governamental Bill Randa (John Goodman), aparentment dedicat a investigar fenòmens estranys, busca subvencions per endegar una expedició a la nebulosa Skull Island (o Illa Calavera). L’afable Goodman, fa pensar més aviat en el director d’un circ de puces i no ajuda gaire que es faci acompanyar per un jove geòleg (Corey Hawkins), que creu en la teoria de la Terra buida (i plena de dinosaures que van oblidar-se de l’extinció), ja proposada per institucions científiques tan imponents com són les novel·les de Jules Verne i la sèrie «Ice Age».

A l’excursió s’hi afegeix tot un contingent militar, encapçalat pel tinent coronel Preston Packard (Samuel L. Jackson), obsessionat per fer un paper més galdós que al Vietnam. Pel costat civil es contracta l’expert en rescats James Conrad (Tom Hiddleston), i també s’apunta la fotoperiodista Mason Weaver (Brie Larson) i una colla d’altres personatges que no em molestaré a precisar, perquè seran les primeres víctimes de la previsible massacre.

Així que el grup arriba a l’illa, comença a fer coses estúpides, com llençar bombes de napalm sobre la selva i posar la música a un volum molt alt. Calla, que això és el que passava a «Apocalypse Now!»: helicòpters, Vietnam, un viatge fluvial i Credence Clearwater Revival a la banda sonora; fins i tot uns personatges que es diuen Conrad i Marlow, per acabar d’establir la connexió amb «El cor de les tenebres».

Rebobinem, que això no és Coppola sinó un «blockbuster» d’efectes especials i poca cosa més. I, sí, cal reconèixer que el mico està ben parit, tot i que ens el presenten massa aviat i sense cap misteri. Les altres criatures que poblen l’illa, atempten qualsevol versemblança darwiniana, tot i que els cefalòpodes gegantins i els llangardaixos repulsius sempre han gaudit de gran requesta entre l’afició.

Malauradament, entre escena i escena protagonitzada per bitxos d’ordinador, hem d’aguantar el tedi d’uns personatges humans, arquetípics i plans, que podrien morir-se tranquil·lament esbudellats, sense que l’espectador alcés ni una cella. Jordan Vogt-Roberts dirigeix l’invent amb escassa implicació. No és d’estranyar, ja que el seu anterior (i primer) film, va ser l’intimista «The Kings of Summer», que ben poca cosa té a veure amb els goril·les.

No deixa d’indignar-me que talents com els de John Goodman, Brie Larson, Tom Hiddleston o Samuel L. Jackson es malbaratin en empreses tan fútils com aquesta (i encara hi podríeu afegir Toby Kebbell, Richard Jenkins (quina merda de paper!) o John Ortiz). Crec que només John C. Reilly, com a naufrag improbable, treu algun suc de la seva participació a la pel·lícula. I per això protagonitza els crèdits finals.

Us ho juro. De vegades intento anar al cinema amb una disposició oberta i idiota. Però sempre hi ha un idiota pitjor del que jo havia imaginat.

dimecres, 22 de març de 2017

D’un dietari inexistent (4)

Impel·lit per la lectura de «Barcelona. Llibre dels passatges» de Jordi Carrión, pujo a Horta per conèixer el carrer d’Aiguafreda, via misteriosa que compleix totes les característiques del passatge, però que n’omet el nom. Dels seus trets fugissers en dóna testimoni un home panxut que em pregunta on és el carrer d’Aiguafreda, quan som al veí carrer de Granollers, ben interessant també, encara que menys pintoresc.

Per copsar-ne tot l’efecte, cal entrar al carrer d’Aiguafreda pel simulacre de carrer que es fa dir Franqueses, a tocar de la plaça de les Bugaderes d’Horta, esdevinguda infecte pàrquing. Al llindar, a nivell del terra, s’alça una barrera de rajoles verticals, potser una protecció en el cas de riuades en aquest barri d’orografia tan complicada. I davant meu, el prodigi d’aquest carrer singular, amb les cases entre rurals i menestrals a l’esquerra i els horts al davant. El paviment el formen rajoles de terrissa, abunden les plantes decoratives i una balustrada que travessa el carrer esdevé el seu tret arquitectònic més audaç. Descobreixo dos pous i un safareig, presències incòmodes a la gran ciutat.

Fujo cap a indrets més còmodes, encara que el barri sigui incapaç d’oferir-los. Hi ha molt traçat urbà complicat, i no tot el provoca l’enormitat del túnel de la Rovira (per cert, quina mena de senyora era la Rovira?, era l'Agustina?) El passatge Granollers és totalment esquizoide i el passatge Plana ha de batejar un dels carrers més estrets de Barcelona. Deixaré per a un proper episodi el descobriment de l’indret on els negres amb carret de supermercat van a deixar la seva ferralla.


dimarts, 21 de març de 2017

Pacte amb el diable

De vegades, per a la seva desgràcia, les pel·lícules aparenten ser la pitjor versió d’elles mateixes. Això és el que passa amb «The Founder» (El fundador) de John Lee Hancock; perquè, siguem sincers, ¿a qui l’interessa que li expliquin la biografia de Ray Kroc, el creador de l’imperi universal de les hamburgueses McDonald? Davant d’aquest panorama, hom no pot evitar la sospita que es trobarà davant de l’enèsima representació del somni americà: el triomf d’una voluntat més tossuda que brillant. I, és clar, això és el que es llegeix en primera instància, tot i que el guió de Robert D. Siegel amaga més d’una perversa subtilesa que no costa gaire de descobrir.

Per descomptat Ray Kroc, autoerigit com «el fundador» de la marca, mai no va inventar res, només introduí testosterona empresarial a les idees amorosament conreades pels germans McDonald. El que fa mig segle hauria esdevingut hagiografia de l’emprenedor amb èxit, es converteix ara en una denúncia (tèbia) de la depredació capitalista, que amb una mica de projecció es podria interpretar com un signe de vampirisme o fins i tot de pacte faustic.

Michael Keaton (que fa de Kroc), supleix la seva efígie antipàtica amb dosis considerables d’energia que aconsegueixen dur-lo ben amunt. Interpreten els germans McDonald dos secundaris de luxe: Nick Offerman (de «Parks and Recreations») i John Carroll Lynch (l’adorable marit de Frances McDormand a «Fargo»), qui en un paper gairebé mut s’endú totes les escenes on apareix. Laura Dern fa el sempre galdós paper de l’esposa que pateix, mentre que B. J. Novak resulta molt aprofitat en el seu curt paper.

«The founder» s’explica amb més invenció i trempera del que mereixen els seus orígens espuris. La fotografia de John Schwartzman conspira amb l’arquitectura tipus «Futurama» de neons dels temples de menjar ràpid dels anys cinquanta. I pot presumir d’una banda sonora sublim. Esperava impacient els crèdits finals per conèixer l’autor de la partitura. Carter Burwell, no podia ser de cap altra manera. I, gràcies siguin donades al Cel i a YouTube que aquesta meravella musical sigui accessible a tothom.

No sé com haurà caigut aquesta pel·lícula a la companyia mare, quan deixa tan clar que els seus fonaments parteixen d’un veritable robatori. A partir d’això, que pretenguin ser un dels pilars de la societat americana només pot pudir a cinisme. «The Founder», inesperadament molt recomanable.

dilluns, 20 de març de 2017

Fins que els fills ens uneixin

Moviestar et ven «Catastrophe» com la sèrie romàntica adequada per aquells que detesten les sèries romàntiques. I ja és una mica això, perquè sembla que el seu propòsit principal és el de fer proselitisme de la misantropia, tot deixant sempre encesa una llumeta dedicada a l’esperança conjugal.

Els guions els firmen la seva parella protagonista, Sharon Horgan (com a Sharon Morris) i Rob Delaney (com a Rob Norris), tots dos en la quarantena. Ella és una mestra de primària que coneix un home de negocis americà i té una breu aventura amb ell, ran de la qual queda embarassada. Ell retornarà a Londres per assumir les conseqüències. Tot això en els primers cinc minuts de la sèrie, perquè «Catastrophe» no perd el temps en prolegòmens.

Aquest serial pertany a la nova onada de comèdies àcides que no té por de fer humor a partir de qüestions delicades: el càncer, l’Alzheimer, la síndrome de Down, la drogoaddicció… Tampoc aparta la vista davant els aspectes més desagradables de l’embaràs, la paternitat i la vida en parella.

Sharon Horgan és, amb diferència, la millor dels dos, i un dels motius principals per fer de «Catastrophe» visió preferent. Tot i que Rob Delaney i la seva mandíbula quadrada representen molt bé l’americà de cor noble. Al seu voltant una colla de bons actors britànics («bon actor britànic» és de fet una redundància). També hi apareix Carrie Fisher, com a mare de Rob, probablement el seu últim treball (i no especialment lluït).

Les temporades consten cadascuna de sis capítols de 24 minuts, o sigui que se t’acaben de seguida. Hem vist les dues primeres (del 2015) i actualment s’emet la tercera. Recomanable caramel àcid i refrescant, passa com si res.

diumenge, 19 de març de 2017

Ecos de guerra

Expectativa per veure què havia fet Agustí Villaronga amb la «Incerta glòria» de Joan Sales; no pas per mesurar la seva fidelitat, ja que el director ha sigut el primer a reconèixer que s’havia vist obligat a alterar el vast material per donar-li faiçons cinematogràfiques. De totes maneres tinc la lectura de la novel·la bastant perduda en el temps i la recordo més aviat morosa i discursiva cosa que el film no és. De fet, m’ha semblat que la «Incerta glòria» filmada té un ritme molt ben sostingut i un interès continu, apart d’una producció generalment modèlica.

La història, encara que ambientada durant la guerra civil, no mostra activitat bèl·lica més que a un breu pròleg i a l’escena del bombardeig de Barcelona; però sí que incideix en els efectes de la contesa, tant a la rereguarda barcelonina com a la pausa hivernal del front d’Aragó, en unes circumstàncies que semblen posar les passions a flor de pell, siguin aquestes amoroses, d’amistat o de cobdícia. Del quartet protagonista, destaca poderosament Núria Prims en el paper de la Carlana, una dona lluitadora, disposada a tot per defensar els drets dels seus. La Prims està tan magnífica que causa un seriós desequilibri en el centre gravitacional del film, que hauria de girar entorn dels tres protagonistes restants. Oriol Pla, m’ha convençut força com el contradictori i tràgic Juli Soleràs; però la Trini de Bruna Cusí i sobretot el Lluís de Marcel Borràs m’han fet l’efecte d’adolescents que juguen a ser grans. Tanmateix, l’escena final entre Lluís i Juli m’ha emocionat de debò.

És un luxe comptar en els papers secundaris amb veterans com Terele Pávez, Fernando Esteso, Juan Diego o Luisa Gavasa, tots ells ajustadíssims. Com ja he apuntat, la producció és molt acurada, sobretot en terres aragoneses, on el paisatge eixut i polsegós, els edificis en runes i la carronya abandonada a la seva sort contribueixen considerablement al clima de la pel·lícula; clima al qual contribueix poderosament la bella i marronosa fotografia de Josep Maria Civit. En canvi, la música de Marcus JGR de vegades m’ha semblat intrusiva per redundant.

Les escenes barcelonines m’han fet patir una mica, perquè es notava que havien volgut tirar la casa per la finestra i jo ja temia que se’ls veuria el llautó de qui estira més el braç que la màniga. Per fortuna no ha estat així (encara que el viatge en metro me l’hauria estalviat). Tampoc no està gaire ben resolta la descripció de la distància entre Barcelona i el front d’Aragó. Un espectador que no conegui la nostra geografia pot arribar a pensar que els separen una vintena de quilòmetres.

Són en tot cas objeccions menors. Agustí Villaronga demostra una vegada més que sap moure’s en el territori de les terboleses morals. No us la perdéssiu: el seu últim terç és memorable i no anem precisament sobrats de cinema d’aquesta categoria.

dissabte, 18 de març de 2017

Un món de metros: Chicago (2)


Estic observant en aquesta revisió dels mapes de metro del món, que si bé les xarxes no han variat gaire, els seus dissenys han millorat espectacularment en qüestió de cinc o sis anys. Compareu per exemple el mapa del metro de Chicago de 2009 amb un de molt més actual. Apart de tipografies i traçat de línies molt més elegant i professional, han desaparegut els detalls més naturalistes (el blau del llac Michigan o la quadrícula dels carrers).

Com a la majoria de les ciutats americanes, la xarxa s'estén des del centre cap als afores. La complexitat de les connexions al Downtown continua obligant a mostrar una ampliació apart, el que sempre resta punts. M’encanta com s’entortolliguen la Red Line i la Brown Line.

I com a curiositat, sabíeu que la banda de rock Chicago, al principi es deia Chicago Transit Authority?

dijous, 16 de març de 2017

Odissea


Pocs llibres més estudiats, analitzats, viviseccionats i esbudellats, pel davant i pel darrera; pocs llibres més interpretats, interpel·lats, qüestionats, deconstruïts i parafrasejats; pocs llibres contemplats des de tants punts de vista diferents: psicoanalític, marxista, feminista, dialectològic, lexicogràfic, mitològic, homèric…; pocs llibres, en definitiva, tan capaços de generar un ingent corpus acadèmic com «Ulisses» de James Joyce. Paradoxalment no existia encara el llibre que relatés la complicada peripècia editorial d’aquesta novel·la, des de les primeres guspires d’inspiració l’any 1905, fins als seus problemes amb la censura, tot passant per la seva laboriosa redacció i la molt més torturada publicació; o almenys això és el que sosté Kevin Birmingham, l’autor de «El libro más peligroso. James Joyce y la batalla por Ulises» (Es Pop, novembre 2016), cosa que no li discutiré, tant per la solvència del seu treball com pels múltiples premis que ha rebut.

Excuseu el tòpic, però «El libro más peligroso» es llegeix sovint com una novel·la, farcida de situacions increïbles i personatges fascinants. I encara que sigui en primera instància una història de trifulgues editorials, no pot evitar delinear la biografia de Joyce en els seus anys centrals, una vida marcada per la malaltia i la misèria bohèmia, tot i que molt ben subvencionada per una colla de mecenes abnegats. D’aquestes pàgines sorgeix un autor caòtic i obsessiu, d’expressió absolutament lliure, compromès només amb la seva escriptura i sord a les veus de la prudència i la contemporització. Hom no pot deixar d’admirar el seu menyspreu per les maniobres diplomàtiques i el rebuig a qualsevol censura.

Llegit ara, «Ulisses», malgrat l’obscuritat d’alguns passatges, difícilment es relacionaria amb la paraula «obscenitat». No conté ni la voluntat sexual de «L’amant de Lady Chatterley», ni una qüestió tan polèmica com la pederàstia de «Lolita». La seva capacitat d’escandalitzar s’ha perdut precisament gràcies a les batalles legals que va haver de vèncer fa gairebé un segle. L’any 1918, quan «Ulisses» es va començar a publicar en forma de serial a «The Little Review», la història de la literatura ja estava familiaritzada amb el gènere eròtic (o fins i tot pornogràfic) i amb el gènere escatològic-grotesc (posem per cas, Rabelais). Però no estava encara preparada per un tipus de llibre que evita les tipologies i la intenció programàtica, que barreja cos i esperit en una sola experiència humana. Joyce ho fica tot en aquesta novel·la-bagul: la metempsicosi, la transsubstanciació, els ronyons de porc, l’onanisme, el cul i les morenes. I el denominador comú que troba és a la vegada desesperant i consolador.
Una de las ironías del «Ulises» es que fuese prohibido para proteger las delicadas sensibilidades del público femenino, cuando el libro le debe su existencia a varias mujeres. Fue inspirado en parte por una, sufragado por otra, seriado por dos más y editado por una quinta.
«El libro más peligroso» el protagonitzen figures històriques «bigger than life» del segle XX. Si bé m’encanten aquests inversors de Wall Street, maliciosament plutòcrates, amb vena artística de mecenes, o els jutges lletracremats que, mentre juguen al tennis a Massachusetts, acaben aportant la sentència favorable que tots esperàvem, encara m'agrada més l'elenc de "secundàries". Té raó l’autor que el particular «via crucis» de Joyce va ser molt ben acompanyat per un grapat de dones admirables. Feministes, rebels, lesbianes, «queer avant la lettre».

Només per aquest tàcit homenatge (a Nora Barnacle, Margaret C. Anderson, Dora Marsden, Sylvia Beach o Harriet S. Weaver) ja hauríeu de llegir el llibre, un dels més estupends de la temporada. Però el seu contingut, ple de detalls insòlits i girs inesperats, retrata molt bé un moment crucial de la història literària i social del segle XX. Qualsevol lletracremat, s'estimi o no a Joyce, faria bé de llegir-lo.