dimecres, 18 d’abril de 2018

L’espòs compulsiu


Probablement una de les figures històriques més visitades per la crònica i la ficció sigui la d’Enric VIII, aquell rei anglès tan aficionat a col·leccionar esposes, causant a més d’un important cisma religiós com a dany col·lateral de les seves dèries nupcials. Quan semblava que ja estava dit tot sobre aquest monarca, la novel·lista britànica Hillary Mantel es va despenjar amb una trilogia (de la qual de moment s’han publicat «Wolf Hall» i «Bring Up the Bodies») on el focus del relat se centrava en el controvertit personatge de Thomas Cromwell, advocat i ministre del rei entre 1532 i 1540, a més de factòtum d’alguns dels seus tripijocs matrimonials.

Aquestes novel·les de Mantel tenen poc a veure amb el gènere històric de més sortida comercial i, prova de la seva qualitat literària, van ser sengles Booker Prizes que van rebre els anys 2009 i 2012. Sense ni una gota de paciència per esperar la publicació de «The Mirror and the Light», que tancaria la trilogia relatant els anys finals de Cromwell, la BBC Two el 2015 va afanyar-se a fer l’adaptació dels dos primers llibres, perquè és una veritat universalment acceptada que una novel·la en possessió de guardons diversos ha de requerir la seva corresponent translació televisiva (sigui o no una bona idea).

El problema de «Wolf Hall» —perquè així és com es va dir la minisèrie de sis capítols— rau en la diferència de registres que permet el mitjà escrit enfront del mitjà visual. ¿Com trasplantar un text literàriament ambiciós a un típic producte de prestigi de la més que prestigiosa BBC? La resposta és: de la manera més convencional imaginable. O sigui que malament.

I no és que no hi hagin posat cura i (sobre tot) quartos, amb guionista i director de qualitat, músiques plenament Tudor, escenaris naturals autèntics, i una pila d’estupends actors que només la BBC es pot permetre dilapidar. En Mark Rylance és un bon, fins i tot gran, intèrpret que d’uns anys ençà ha esdevingut fetitxe de Steven Spielberg. A més presenta un rostre d’aparença indubtablement antiga, digne d’haver sigut retratat pel mateix Holbein. Al seu costat Claire Foy fa d’Anna Bolena i ens recorda a cada segon del metratge el seu paper d’Isabel II a «The Crown». Decididament, aquesta noia ha nascut per ser reina d’Anglaterra.

Al seu voltant, el bo i millor de l’escena britànica. Damian Lewis («Homeland») és l’odiós i pèl-roig Enric Vuitè tan cofoi d’haver-se conegut, Mark Gatiss (Mycroft Holmes a «Sherlock») fa de Stephen Gardiner, Jonathan Pryce és el cardenal Wolsey, i Tom Holland («Spiderman») té un extens paperet sense frases. Bernard Hill, il·lustre veterà a coses tan diverses com «Drowning by Numbers», «Titanic» o «The Lord of the Rings» és el duc de Norfolk i Mathieu Amalric és l’ambaixador francès.

Tot aquest material estaria molt bé si no fos tan ensopit. «Wolf Hall» —amb les seves converses il·luminades per espelmes entre dos personatges que parlen a mitja veu abans de precipitar-se al badall— ha de ser un dels materials més soporífers que es poden recordar a la televisió actual. Jo li vaig dedicar un parell de migdiades al llarg dels seus sis capítols i encara no m’he recuperat del desgavell.

dilluns, 16 d’abril de 2018

Un drama rural encara més dubtós

El prestigiós guionista Peter Moffat va proposar a la BBC una ambiciosa sèrie dramàtica que havia de resseguir la història d’Anglaterra durant el segle XX des de la perspectiva d’un humil poblet de Derbyshire, una idea similar a la que havia utilitzat Edgar Reitz per explicar la història d’Alemanya a la mítica «Heimat». Entre l’any 2013 i 2014 es van produir dues temporades de sis capítols cadascuna de «The Village» i després el projecte s’estroncà sense fer gaire soroll, sembla que definitivament.

La primera temporada, que abasta entre els anys 1914 i 1920, s’ocupa bàsicament de la Primera Guerra Mundial i, des de les seves imatges inicials, invoca el miserabilisme naturalista típic dels drames rurals. Curiós aquest gènere agrest, capaç d’incloure els cims rúfols de la Víctor Català de «Solitud» o les predestinacions sòrdides d’un Thomas Hardy, però també la burla cultivada i brètola d’una Stella Gibbons. «The Village» comença molt alt en l’escala del drama rural: pare borratxo i mal-tractador, mare atemorida i més que soferta, nen esquerrà assetjat a l’escola i una pobresa indigna que ho amara tot. Hi ha també un veí malvat que vol comprar-los les terres a qualsevol preu, un mestre d’escola odiosament cruel i una predicadora metodista molt convençuda de les seves qualitats redemptores. Si no veiéssim que la cosa és seriosa, pensaríem que es tracta d’una parodia.

En el poble, com en tots els pobles anglesos, hi ha una mansió de senyors rics on no hi falta la filla lirona que carda amb els criats, el fill homosexual secret o el pare desfigurat per una psoriasi galopant. Encapçala aquesta aberrant família la Juliet Stevenson, potser el membre més conegut del repartiment, en un paper que no li proporciona cap lluïment. Se’n surten millor altres actors, especialment la Maxine Peake (la mare patidora) i en Nico Mirallegro, que ja havia causat una molt bona impressió a «Rillington Place».

A «The Village» tot oscil·la entre l’exacerbació del sofriment agropecuari i una certa elegia d’una Anglaterra definitivament perduda. No sé si només m’ho sembla a mi, però em fa l’efecte que tantes escenes de confidències femenines a la casa de banys constitueixen una afronta a la veritat històrica. Cada element del guió sembla desplaçat o mal col·locat. I la banda sonora és una atroç cacofonia sense remei a la vista.

Amb aquests antecedents, no he tingut ni estómac ni paciència per aguantar la segona temporada. Crec que ja toca tornar a les fonts i veure d’una vegada «Heimat», la de debò.

dissabte, 14 d’abril de 2018

Un món de metros: Daejeon

La cinquena ciutat de Corea del Sud per població es diu Daejeon (1,5 milions de personetes) i té un mapa del metro que es pura conya. Ja se sap que, quan tens una sola línia de 22 estacions, el més fàcil seria tirar pel dret (que és la distància més curta entre dos punts); però el mapa recordaria més que res una cinta mètrica i resultaria poc ergonòmic. La solució "escala" ni és bonica ni elegant. Almenys, la línia fantasma que tenen prevista pel 2020 o més enllà, té una forma molt més entretinguda.

diumenge, 8 d’abril de 2018

Cairo «noir»

Li diuen «El Cairo confidencial» encara que originalment era «The Nile Hilton Incident», la producció és sueca, la dirigeix Tarik Saleh (un suec d’origen egipci) i la protagonitza un libanès resident a Suècia i de pujant carrera internacional. Per acabar-ho d’embolicar, va ser rodada al Marroc per problemes de permisos.

El guió s’inspira en la mort de la cantant libanesa Suzanne Tamim a Dubai l’any 2008; tot i que en aquest cas la cantant és egípcia i l’assassinen a una de les habitacions del luxós Nile Hilton i una cambrera sudanesa n’ha sigut testimoni. El film segueix els patrons habituals del gènere negre: policies subornats, polítics corruptes, dones fatals, sicaris i extorquidors. Gens original, però desenvolupat amb competència. El que fa que aquest «El Cairo confidencial» elevi el seu interès és el context. Per començar, El Caire és un monstre de ciutat, i tot el que allà pugui succeir es veu marcat per la seva inevitable petjada.

La pel·lícula està impregnada de detalls de color local com un cos de policia infinitament corruptible, uns cels sempre empolsegats, un tràfic caòtic i un cert primitivisme digital. A més, com l’acció se situa a principis del 2011, la primavera egípcia de la plaça Tahrir que conduiria a la caiguda del president Hosni Mubarak s’immisceix en el relat i li confereix urgència política.

No fa cap mal el protagonisme del carismàtic Fares Fares («Zero Dark Thirty», «La comuna», «Rogue One: A Star Wars Story», «Westworld») com a oficial de la policia amb una mica més de dignitat fatigada que la dels seus col·legues. «El Cairo confidencial» es deixa veure molt bé; entretinguda com a pel·licula de gènere, però visceralment unida, fins a extrems didàctics, a un moment i un país.

dissabte, 7 d’abril de 2018

Un món de metros: Daegu (2)

Des de la darrera visita sembla que la població ha minvat, ara només són 2,4 milions de sud-coreans; però han augmentat les línies (2 + 1), els quilòmetres de vies (60 + 21,3 qm) i les estacions (58 + 31). Pel camí s’ha perdut l’esquematisme del mapa anterior, que ara es desplega sobre la topografia real. S’han mantingut els símbols de turbulència pels transbords i hi figuren també les imatges d’alguns edificis significatius. El que no semblen copiats de Sim-City, recorden un contestador automàtic o un menja-discos d’aquells dels anys 60.

I trobo que Daegu té nom de model de cotxe, com Ibiza, Fiesta, Pajero o Ateca; però en coreà, esclar.

divendres, 6 d’abril de 2018

Assassí i mentider

Els Versace: alta tragèdia
La història que explicava la primera temporada d’«American Crime Story», basada en el judici a O. J. Simpson, era tan estupenda i sorprenent (un d’aquells casos en els que la realitat supera veritablement la ficció) que ja podíem imaginar que «The Assassination of Gianni Versace: American Crime Story» no estaria al mateix nivell, com efectivament passa, ni per l’interès de la trama, ni per la qualitat dels intèrprets. De totes maneres, el títol resulta força enganyós, perquè l’assassinat del famós modista només és una petita part de la història, la culminació d’una fugida endavant, que ja havia provocat quatre altres morts amb anterioritat.

De fet, la sèrie s’inicia amb l’escena en la qual Andrew Cunanan mata a trets Gianni Versace a la porta de la seva mansió de Miami, i a partir d’aquí ens explica tota la història en ordre invers, retrocedint fins arribar als anys d’infantesa de l’assassí. Només el novè i darrer capítol retorna al moment present per testimoniar la trista fi de Cunanan i el triomf de la justícia.

Confesso que totes les escenes que tenen a veure amb can Versace, apart de ser pornogràficament luxoses, m’han interessat ben poc (que si Gianni té problemes de salut, que si el xicot de Gianni no s’entén amb Donatella, que si Gianni es troba en crisi creativa, que si Gianni vol treure l’empresa a borsa…) Apart d’això, les interpretacions d’aquestes escenes no són gaire reeixides. Édgar Ramírez és un bon actor, com va demostrar a «Carlos», i assoleix una gran semblança física amb el costurer, però no té gaire ocasió per actuar. Penélope Cruz, que (afortunadament per a ella) no s’assembla a Donatella Versace, se’n surt una mica millor, parlant anglès amb accent italià. Em pregunto si la Cruz és capaç de parlar l’anglès sense aquests horrorosos accents que li encolomen; i, si t’ho mires bé, no deixa de ser absurd veure com els germans Versace es parlen entre ells en anglès.

Per acabar-ho d’adobar, hi ha el Ricky Martin, que fa d’Antonio D’Amico, el xicot oficial de Versace. Té bona planta, però les seves credencials com a actor es limiten a alguna telenovel·la mexicana (i es nota). En definitiva, cada vegada que la sèrie s’entreté amb les malvestats del clan Versace, el seu interès s’enfonsa en simes abissals. Per fortuna, això només passa de tant en tant; i, heus aquí la bona nova: «The Assassination of Gianni Versace» oblida sovint la figura titular i s’ocupa bàsicament de la figura d’Andrew Cunanan i de la senda per la que va transitar fins convertir-se en un «serial killer» de manual, materials que són molt més fascinants, t’ho miris com t’ho miris.



Aquest noi, en Cunanan vull dir —barreja de pare filipí i mare italiana—, atractiu, intel·ligent i seductor, criat per a ser un petit príncep, desposseït de corona d’un dia per l’altre, va esdevenint més fascinant quan més lluny projecta els seus deliris de grandesa. La figura del simpàtic impostor sempre resulta impagable com a conductor del relat i encara més quan el continuat «flash-back» ens va revelant què era veritat i què era mentida en el personatge que es va inventar Cunanan. Per fi, l’aparició del pare, l’ambiciós immigrant Modesto Cunanan, ens confirma amb l’ajuda d’una mica de psicologisme barat que els testos s’assemblen a les olles.

«The Assassination of Gianni Versace» té el detall de contextualitzar les circumstàncies i les biografies de les quatre víctimes anteriors, fins a l’extrem de convertir-les en molt més interessants que la del famós costurer. I és que l’Andrew Cunanan sempre mantingué un interessat equilibri entre coetanis, als quals seduïa, i senyors madurs, als quals explotava. Llàstima que una trama amb tan alt component sexual, acabi sent visualment tan casta; senzillament perquè FX és un transsumpte de la FOX i, per qüestió de principis, no es permet ensenyar culs.

La sèrie té a més la sort que Darren Criss, en el paper d’Andrew Cunanan, supera sense dificultat el treball de tots els actors mencionats abans. Que sigui un total desconegut, no crec que suposi cap handicap. Canta i toca la mandolina, per si calguessin més proves a favor seu.

Ni tan transcendent com li agradaria a Ryan Murphy, ni tan «petarda» com sospitàvem la resta de «sàpiens», aquesta sèrie mereix alguna atenció, i no només la dels frívols d’esperit.

dimecres, 4 d’abril de 2018

Jo sóc un altre

Trobeu les 7 diferències
Una sèrie de la que encara no s’ha parlat gaire, potser perquè acaba de sortir del forn, ha deixat fascinats els de casa. Es diu «Counterpart» (contrapartida, còpia, rèplica…), un «thriller» de ciència-ficció creat per Justin Marks i visible a la plataforma HBO. Parteix d’una premissa no sé si molt original, però rica en possibilitats: l’any 1987 científics de l’Alemanya Oriental crearen una rèplica paral·lela del món que coneixem. A partir de llavors els dos mons van evolucionar separadament, amb diferències que l’espectador anirà descobrint de mica en mica. Aquesta situació és coneguda per molt poca gent i una agència de les Nacions Unides localitzada a Berlín s’ocupa de gestionar les relacions entre aquestes dues realitats. Howard Silk (J. K. Simmons) fa trenta anys que treballa per aquesta institució sense saber quins secrets amaga, fins el dia que es troba cara a cara amb el Howard Silk de l’altre món, un agent especial, acostumat a treballar a cavall de les dues realitats, i que s’ocupa de recuperar desertors.

En realitat, malgrat el punt de partida propi de la ficció científica, l’embolcall de la sèrie i molts dels seus esdeveniments tenen més a veure amb el gènere d’espies. El fet que estigui ambientada a Berlín també ajuda molt a evocar els escenaris de la guerra freda i és inevitable la temptació d’identificar cadascun dels mons com un dels costats del Mur (cosa que no són). Per tant podeu esperar-vos grisos paisatges urbans plens d’impersonals temples de la burocràcia, despatxos opressius, telefonades críptiques, traïcions, desercions, agents dobles, enverinament amb cianur, suborns i cites a un banc del parc.

Però tot això només seria el condiment, ja que «Counterpart», amb ritme pausat i reflexiu, opta per explorar les conseqüències personals d’aquesta doble realitat. ¿Què passaria si ens trobéssim al davant d’una altra versió de nosaltres mateixos? ¿La reconeixeríem, la rebutjaríem, l’envejaríem? ¿Com seria la seva família? ¿S’assemblaria a la nostra? ¿On rau la nostra identitat? ¿Fins a quin punt podem canviar-la? Són interrogants quasi filosòfics que afortunadament a la sèrie es plantegen de forma elegant però accessible, i amb una multitud de conseqüències inusitades.

J. K. Simmons és un sòlid actor de caràcter que sosté perfectament el doble paper d’un funcionari fosc i mansoi i el del super-agent acostumat a una dieta d’adrenalina quotidiana. L’acompanya Olivia Williams, una actriu que respira madura elegància, i que sempre és un gust veure actuar. Al seu voltant, presències de tota la vida com Stephen Rea o Jacqueline Bisset, i coneguts d’altres sèries: Richard Schiff (el Toby de «The West Wing»), Nicholas Pinnock (ja vist a «Fortitude»), Liv Lisa Fries (la protagonista de «Berlin Babylon») o Ulrich Thomsen («Banshee», però també «Festen»).

Com ja us he avançat, «Counterpart» ens ha mantingut amb el cor i el cervell en suspens durant els deu capítols de la seva primera temporada. Lamento informar que conclou de forma no gens conclusiva amb el destí d’un dels protagonistes pendent d’un fil (que es resoldrà a la segona temporada (vull suposar)). És una trampa molt barata; però, atesa la qualitat del producte, estic disposat a perdonar qui sigui. Molt recomanable (amb accent en el "molt").