dimecres, 28 de setembre de 2016

Història contemporània d’Espanya

Ens els darrers anys Alberto Rodríguez s’havia anat revelant com excel·lent director de cinema policíac («Grupo 7», «La isla mínima»). Amb «El hombre de las mil caras» sembla voler transcendir aquest qualificatiu limitador, que remet a narrativa de gènere, per abordar una ambiciosa epopeia d’espies basada en fets reals sobre la intrigant figura de Francisco Paesa, un aventurer esmunyedís acostumat a navegar les clavegueres de l’estat. El film se centra especialment en el paper que va tenir l’obscur personatge en la fuga del que havia sigut Director de la Guardia Civil, Luis Roldán, un cas que va commocionar la societat espanyola en el seu moment i que, com gairebé tot, ha caigut ràpidament en l’oblit.

No tinc res en contra de preservar la memòria històrica d’uns fets que tan bé retraten la idiosincràsia del país, tot i que sempre és un perill vestir-los amb robes de ficció, ja que és difícil, gairebé impossible, mantenir l’equilibri entre la versemblança i la veritat dramàtica. Això no és tan greu quan es tracta de matèria lleugera i més allunyada en el temps (com passa, per exemple, a «Florence Foster Jenkins»), però «El hombre de las mil caras» parla d’esdeveniments que hem presenciat al tele-notícies i l’escrutini serà necessàriament més sever.

En la meva opinió, el guió que firmen Alberto Rodríguez i Rafael Cobos no se’n surt a l’hora de donar fluïdesa a la narració i acaba conferint a la pel·licula l’eixutesa factual d’un docudrama. Ja és molt mal senyal que del fil conductor de la trama se n’ocupi una veu en off —la d’un personatge menor i possiblement inflat—, tan didàctica com impostada. Sens dubte aquestes explicacions aporten una informació completa i poc ambigua a l’espectador, però ho fan amb el risc de sepultar-lo sota un gavadal de detalls tediosos. «El hombre de las mil caras» transcorre sense cap elegància expositiva i puc imaginar-me perfectament una versió mitja hora més breu i molt més distreta.

No es pot negar que els valors de producció són alts (tot i que eren més estèticament compactes i convincents a «La isla mínima») i no s’escatimen localitzacions internacionals que llueixen molt a qualsevol producció espanyola. Però sóc dels que difícilment suporten guions en els quals es canvii de ciutat (sempre amb un rètol que ho informa) cada mig minut: em sembla un atemptat a l’economia expositiva.

Eduard Fernández és un dels millors, això no us ho discutiré, però la seva construcció de Francisco Paesa (per la qual va ser premiat a Donosti) em sembla només un catàleg de tics i una expressió inamovible que desmenteix el títol del film. En el seu descàrrec cal dir que el personatge és un enigma al qual és difícil penjar-li motivacions que es puguin compartir.

De la nombrosa resta d’actors, em quedo amb la professionalitat a prova de bombes de José Coronado, Pedro Casablanc i Emilio Gutiérrez Caba. Carlos Santos fa un Luis Roldán que no em crec i Marta Etura fa de la seva dona. No m’agrada, però crec que l’han dirigit malament.

Tot això serien objeccions menors, si el guió no fos tan matusser. Quan una pel·lícula se t’està fent llarga i en consultar el rellotge descobreixes que encara no ha superat els noranta minuts vol dir que tenen un problema. I haurà de ser ells els que el resolguin.

dilluns, 26 de setembre de 2016

Estampes pulleses: Barletta té un pintor

Lleó a la façana de la catedral
Barletta, ciutat d’uns 95.000 habitants a 40 quilòmetres al nord de Bari, tot i trobar-se a la costa ofereix pocs atractius de platja. De totes maneres, com a bona ciutat pullesa no li falten edificis històrics i carrers pintorescos per compensar, començant per un bell exemplar de catedral romànica dedicada a Santa Maria Maggiore. Igualment impressionant és la basílica del Santo Sepolcro, d’estil gòtic borgonyó, erigida a la cruïlla on es trobaven la Via Adriàtica i la Via Trajana. El temple tingué una estreta relació amb el Sant Sepulcre de Jerusalem perquè Barletta fou punt de pas tant de croats com de peregrins en ruta cap a Terra Santa.

Campanar de la catedral
En un lateral de la basílica s’aixeca una curiosa estàtua de bronze de quatre metres i mig d’altura. Vesteix a la manera de les darreries de l’imperi romà i ha estat datada a la primera meitat del segle V. La creu que branda és un obvi afegitó. A falta d’identificació més concreta del personatge, se’l coneix com el Colós de Barletta, encara que els vilatans l’han batejat com Eraclio, ves a saber per quin motiu.

Eraclio fa proselitisme
Però si hem vingut a Barletta és sobretot per visitar el Palazzo della Marra, esplèndid exemple de barroc pullès que amaga al seu interior la Pinacoteca De Nittis. No sé si havíeu sentit mai abans el nom de Giuseppe De Nittis (Barletta, 1846 - Saint Germain-en-Laye, 1884); jo confesso que no en sabia res, tot i que és potser el pintor impressionista més important que va donar Itàlia. Va desenvolupar tota la seva carrera a París, on va mantenir un tracte de tu a tu amb el bo i millor de l’escena artística (Edgar Degas, Émile Zola, Marià Fortuny, Edouard Manet, els germans Goncourt). Va morir fulminat per un ictus als 38 anys.
Palazzo della Marra
El museu recull la donació que va fer a la ciutat la vídua de l’artista, Léontine Gruvelle. No és una col·lecció extensa, al menys si s’atén al que s’exposa, però és una mostra força eloqüent per convèncer-nos que ens trobem davant d’un pintor amb personalitat suficient per justificar la marrada. Jutgeu vosaltres mateixos.

Lungo l'Ofanto (1870)

Signora napoletana

Place des Pyramides (1876)

Corse a Auteuil (1881)

Colazione in giardino (1883)

diumenge, 25 de setembre de 2016

Per humor a l’art

Streep, Helberg, Grant: trio guanyador
Fa sis mesos s’estrenava «Marguerite» de Xavier Giannoli, una fantasia creada a partir de la figura històrica de Florence Foster Jenkins (1868 - 1944), ara ens arriba el film «Florence Foster Jenkins» per presentar-nos la seva autèntica biografia. Dirigeix Stephen Frears, darrerament especialitzat en narrar drames basats en la vida real i protagonitzats per dones grans («Mrs Henderson Presents», «The Queen», «Philomena»).

Foster Jenkins, recordem-ho, era una mecenes musical a la Nova York de la primera meitat del segle XX; la qual, no conforme amb perpetrar quadres plàstics d’un mal gust ben descriptible, patia a més d’ínfules (infundades) de soprano coloratura. Que els seus contemporanis li aguantessin els esgarips podria entendre’s com una barreja de corporativisme de classe, llagoteria i satisfacció per compartir una broma privada. Més controvertida és la posició de la pròpia Florence en relació al seu «art». ¿Es prenia seriosament la seva carrera o era conscient de l’efecte humorístic dels seus recitals? «Florence Foster Jenkins» (el film) opta per concedir-li el benefici de la bona fe a l’artista, mentre documenta les seves darreres setmanes de vida, centrades en la preparació d’una vetllada al Carnegie Hall, que seria el seu triomf i la seva perdició.

Un cop superada la comicitat dels xiscles desafinats de la soprano, el guió es queda una mica curt d’anècdota. Cal acudir llavors a la particular relació sentimental de Florence (Meryl Streep) amb l’actor britànic semi-fracassat St. Clair Bayfield (Hugh Grant), que la tractava amb devoció, però que funcionava en segon terme com a mantingut amb amant incorporada. A aquest particular consorci cal afegir el fidel pianista acompanyant Cosmé McMoon (Simon Helberg), per acabar de desmentir allò que deia Tolstoi que les famílies felices ho eren sempre de la mateixa manera.

No ho negaré, «Florence Foster Jenkins» és una pel·liculeta, agradable però pel·liculeta al cap i a la fi. Més que res la redimeixen els seus actors protagonistes, que estan tots excel·lents. Meryl Streep ja ens té acostumats a aquests exercicis de virtuosisme, que aquí aconsegueix harmonitzar la comicitat d’un cant atroç amb la vulnerabilitat d’una dona massa enamorada. Resulta més sorprenent Hugh Grant, que en la seva maduresa és capaç d’expressar afecte autèntic sense ni un punt d’afectació. I en quant a Helberg, a qui coneixíem sobretot per «The Big-Bang Theory», demostra un domini superlatiu de les expressions facials, que transmeten tant una comicitat irrefrenable com una igualment imparable empatia. Tota una descoberta.

Tot s’ha de dir: la imperfecta «Marguerite» era més discutible que el film de Frears, però també més interessant en les qüestions que plantejava. La realitat sempre és millor com a punt de partida que com a estació de destí.

dissabte, 24 de setembre de 2016

Estampes pulleses: menjar-se la Pulla

Antipasti d'Altamura
Un dels motius principals per visitar Pulla és menjar estupendament, i a més sense necessitat de contemplar com es dessagna la teva targeta de crèdit. Per posar un exemple verificat pel que això escriu, un dels establiments més recomanats a Lecce és l‘Osteria Angiulino (Cucina Casereccia), on el plat més car costa quatre euros i consisteix en un deliciós estofat vermellós i picant de poltre domèstic.

Tothom que hagi visitat la península itàlica sabrà que així que entres en un restaurant et plantegen la transcendental pregunta: naturale o gassata? (també dita «frizzante»). L’elecció de l’aigua mineral de preferència és una mínima opció en aquest món de lliure albir, però et fa sentir que et trobes en un país civilitzat. I ja que estem amb la beguda cal dir que els vins pullesos són nombrosos i venen en tots els colors, amb una excel·lent relació qualitat-preu i les pretensions justes. Molt recomanables.

Taralli

Pa d'Altamura


El pa que ens regala Altamura
Un cop feta la comanda, arriba la panera. Aquí no és freqüent veure-hi «grissini», però sí unes rosquilles mantegoses anomenades «taralli» que creen addicció. N’hi ha diverses versions: amb vi, picants, amb matafaluga, fins i tot dolces. Les més petites es diuen «tarallini». En quant al pa, sol ser molt bo (o això m’asseguren opinions més panarres que la meva). El que es cou a Altamura en particular té fins i tot denominació controlada i és cèlebre a tota Itàlia. Casualment érem a aquesta població pel Ferragosto i al costat de la catedral regalaven pa per celebrar la diada. No sé si només l’oferien als indigents, però vam acabar amb una peça entre mans.

El "capocollo" és dalt a l'esquerra i la "caponata" al bell mig.
Pecaria de simplista qui volgués assimilar els nostres entremesos amb els fabulosos «antipasti» italians on tot bon cuiner intenta lluir un catàleg de les seves virtuts. Cada regió té les seves especialitats i aquí puc recordar les olives farcides d’ametlla, les carxofes marinades a la menta, els seitons en vinagre, l’amanida de pop, el «capocollo» (sublim embotit típic de Martina Franca), el formatge «caciocavallo» amb unes gotes d’«acetto», les mandonguilles, els bunyols de bacallà, la «caponata» siciliana d’albergínies i tomata o la mini-ració del «risotto» de gambes.

Gràcies siguin donades al Pantagruelle de Brindisi
Potser el capital gastronòmic més famós de la Pulla és la «burrata», aquest formatge fresc de llet de vaca, similar a la «mozzarella», però amb un interior més fluid i cremós. Acompanyada d’un bon tomàquet, fa molt d’efecte. I per cert, aquí també es troba «mozzarella» excel·lent i al «Pescatore» de Bari ens van posar una de sencera, gentilesa de la casa, que en Josep mai no els hi agrairà prou.

Burrata en pilotes.
La pasta local per excel·lència són les «orecchiette», de les quals ja vaig parlar aquí. Les preparen de forma molt simple amb tomàquet i alfàbrega, també amb un ragú a la bolonyesa o, quan és la temporada, amb «cima di rapa» que és una verdura intraduïble relacionada amb el nap. Un altre primer plat força popular és la xicoira amb puré de faves, no particularment inspirador (l’he tastat).

Per descomptat, la matèria primera (sobretot si ve del mar) a Bari i encontorns és de primera (glubs!) Abans que ens arribés el «sashimi» japonès, a la Pulla ja menjaven ostres, pops i calamars en estat d’extrema cruesa. I he tret el ventre de pena amb uns rogers fregits d’adoració perpètua, que enyorava des dels temps de la meva difunta mare.

L’únic punt negatiu arriba amb les postres. Les figues de moro, amb la seva carn fresca o refrigerada confosa entre pinyols de fusta, són fruits de Satanàs! Sort que després hi ha el cafè. Espresso. O ristreto, si us va el hardcore.

divendres, 23 de setembre de 2016

Fons d’armari


El «Diccionario enciclopédico de la vieja escuela» (Tusquets, juny de 2016) és una miscel·lània de textos dispersos que l’escriptor Javier Pérez Andújar ha decidit publicar en forma de fictici diccionari, gràcies a l’ordenació alfabètica de les seves entrades. La procedència dels textos és tan diversa com transversal, alguns d’ells provenen de blogs més o menys coneguts (Lady Filstrup, El butano popular), altres de la premsa (EL PAÍS, La Vanguardia) i una petita proporció és rigorosament inèdita. Com caldria esperar, el conjunt és força irregular i l’interès molt variable. [I potser s’haurien d’haver revisat més a fons, perquè en algun punt es mencionen il·lustracions que no s’han reproduït en el llibre.]

Els textos que comenten fets de l’actualitat de vegades poden resultar obscurs, tan efímer és aquest concepte d’«actualitat», i sovint requeriran una revisió de l’hemeroteca per entendre plenament les al·lusions. És aquí on l’escriptor mostra el seu orgull santadrianenc i reivindica el passat obrer de la seva ciutat natal, sense cometre la impostura de considerar-se a si mateix membre de la classe obrera. Pérez Andújar deixa entreveure una curiositat amable envers els moviments sorgits del 15-M i una visió crítica davant del catalanisme burgès de Convergència i el conservadorisme del PP, res de nou per a qui conegui les dèries de l’autor. De totes maneres els articles —de caire més social que polític— sobre el present constitueixen un percentatge relativament menor del llibre, ja que el seu propòsit principal és la revisió de les icones de la cultura popular que educaren l’escriptor en els seus anys tendres. En certa manera el seu pregó per les Festes de la Mercè podria constituir un índex fidedigne dels temes aquí tractats.

JPA se centra principalment en els tebeos i encara més en els de l’escola Bruguera, però també en altres herois dibuixats de la postguerra. Tenen paper protagonista Vázquez i la Familia Cebolleta, Raf i Sir Tim O’Theo, Ibáñez i Mortadelo i Filemón, el professor Franz de Copenhague, Conti, Carpanta i Protasio, Segis y Olivio, Peñarroya, Nadal o Nene Estivill. La forma d’abordar aquestes qüestions és de vegades informativa i informada, de clars propòsits divulgatius i reivindicatius d’una memòria que es va apagant. En altres casos s’utilitza, però, un estil molt característic de l’autor (que impregna de fet la majoria de les entrades d’aquest diccionari), on el que impera és l’associació lliure d’idees, encara que suposi el boicot a un discurs coherent. Potser això s’explica a l’entrada dedicada a Francisco Umbral, on JPA es declara abduït pel talent tumultuós d’aquest estilista madrileny. Així escriu:
    A quienes le hemos leído, copiado y plagiado, Umbral nos ha proporcionado coartadas a mansalva. Quizá la principal sea la que dice: no pienses, escribe. Umbral escribe que sólo sus manos saben lo que él va a escribir, que piensa con las manos. Así nos ha quitado el miedo a todos.
En aquesta confiança en les virtuts de l’escriptura automàtica rau el meu pitjor prejudici davant dels articles de JPA: es diria que els escriu a raig incapaç de resistir-se a un joc de paraules (encara que dinamiti el sentit) i, si surten amb barba, els dedica a la Puríssima Concepció.
    Ay, cariño, pásame una calada, que me gusta fumarte. ¿Sabes qué? Si los Beatles fueron un conjunto, los Rolling Stones eran un subconjunto. Las matemáticas son exactas como el pulso que late en tu muñeca de porcelana. Escribo para ti, sí, amor mío, pero no para que lo leas sino por escribir.
Coses com el paràgraf precedent, posen a prova la meva paciència. Per fortuna l’autor també és capaç de confegir articles emocionants quan escriu sobre allò que realment li agrada, com són els benaurats tebeos:
Los sábados por la mañana están hechos para ir a comprarse un tebeo. Lo dice la Declaración de los Derechos Humanos. Es un gustazo. El sol se pone de nuestra parte y nos sigue hasta la tienda, hasta la librería, hasta el quiosco. Los sábados de sol son ases de oros. Con un sábado soleado en la mano puede darse la semana por ganada. Al abrir el tebeo en un día así, el sol parece uno de esos tipos que se ponen en el metro a leer el periódico de los otros por encima del hombro. Pero como son tan simpáticos, se les permite. Qué diablos, ¡en un día así! Lo triste es meterse a comprar tebeos en sitios donde todo es cemento y no entra la luz del día. Mil escaleras mecànicas no valen lo que una ventana normal y corriente, con sus cristales, sus listones, sus tablerillos y sus goznes.
La lectura del «Diccionario enciclopédico de la vieja escuela» representa una experiència similar a la de la muntanya russa, una barreja d’exaltació i abisme. Qui vulgui iniciar-se amb aquest escriptor faria bé de començar per «Los príncipes valientes» o «Paseos con mi madre». De totes maneres d’ençà que he descobert que JPA és un tintinòfil acèrrim, i que és capaç de parir una peça tan commovedora com «Tintinolatrie» estic disposat a passar-li per alt la meitat de les seves arbitrarietats.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Estampes pulleses: marcs incomparables

Trani, tal com no la va veure Lady Di
Ja ho vaig dir a l’apunt anterior d’aquesta sèrie: el marc incomparable és el principi de qualsevol reportatge de bodes i comunions. I, no obstant, té valor per ell mateix sense necessitat d’interposar-hi una parella guarnida. Un marc incomparable és, per exemple, la ferradura perfecta de la badia de Trani amb la catedral exempta, segons s’entra a la dreta. Es comenta que en la seva lluna de mel pel continent Carles i Diana obtingueren el seu record més indeleble en entrar a l’hora de la posta al port de Trani, tot solcant les aigües de seda en un principesc veler.

Una altra ciutat fotogènica és Monopoli (i no s’hi val riure amb el nom). El seu casc antic es concentra en un rovell compacte prop del mar. El patronat turístic municipal ofereix un motocarro gratuït que connecta l’estació amb la ciutat vella, on poden enquibir-se (amb algun sacrifici) fins a cinc persones. Tot aquest centre té l’encant dels tortuosos carrerons estrets i les moltes esglésies, incloses una catedral, un temple subterrani i una parròquia plena de mòmies. De totes maneres l’indiscutible racó per la foto és el port, amb aquella façana veneciana una mica fora de lloc però que tan bé queda.

Polignano a Mare és el súmmum de la incomparabilitat, amb una platja urbana envoltada de penya-segats i un nucli medieval encimbellat sobre l’Adriàtic. Tota bellesa té un preu i tant els seus carrers com la seva platja són plens com un ou. Poques setmanes després de passar-hi, s’hi va celebrar el festival de capbussades ‘Red Bull Cliff Diving’ que devia de ser una cosa molt digna de veure.

Polignano és també la ciutat natal del famós cantant Domenico Modugno (1928 - 1994). Una estàtua de gest entusiasta el recorda amb clara al·lusió al seu «Volare» (titulat en realitat «Nel blu dipinto di blu»). Al seu voltant no veig que s’hi apleguin gaires nuvis. Injustícia poètica, Santa Madonna!


dimarts, 20 de setembre de 2016

Amics per sempre

No sé quin estrany impuls em va fer apropar a un llibre tan particular i excèntric com «Borges» (Backlist, gener de 2011), el dietari que resumeix les opinions literàries intercanviades entre Jorge Luis Borges (1899-1986) i Adolfo Bioy Casares (1914-1999) durant cinquanta-cinc anys d’amistat i freqüentació gairebé quotidiana, i apuntades minuciosament pel segon. Es tracta d’una versió reduïda per Daniel Martino d’una edició anterior bastant més extensa. Consta tanmateix d’una cronologia, un glossari i un índex analític molt complet que el fa molt apte per a treballs acadèmics, però potser no tan atractiu pel lector curiós no pertanyent a l’àmbit de la filologia, com és el meu cas.

El primer que se t’acut llegint aquest «Borges» és que Bioy Casares devia de ser molt conscient des del principi que estava en tractes amb una figura de primera categoria, perquè si no, no s’explicaria el seu nivell de precisió en les anotacions de tot el que deia el seu mentor. Les referències freqüents a Samuel Johnson i el seu fidel biògraf Boswell, semblen indicar un paral·lelisme buscat que hauria agradat més a JLB que a ABC.

Bona part de les anotacions s’ocupen d’escatir el valor d’escriptors de tota la història de la literatura amb casos particularment reincidents al llarg dels anys, des dels obvis (Homer, Dant, Shakespeare, Cervantes) fins a les dèries particulars d’aquest parell (Maupassant, Kypling, Stevenson, Conrad, James, Quevedo, Góngora, Unamuno, Menéndez Pelayo, Lugones, José Hernández…) Tot plegat una mica repetitiu. I jo, que pateixo palesa insensibilitat poètica, podria haver prescindit de les moltes discussions sobre la qualitat d’inacabables versos diversos.

Molt avançats els dietaris s’hi introdueix un nou factor, quan un Borges entrant en la senectut comença a considerar la possibilitat del matrimoni. De sobte, aquesta figura que fins ara havia brandat l’estendard d’una saviesa tutelar, esdevé figura vacil·lant i patètica que indueix vergonya aliena. Borges sembla contemplar el casori com un afer de caràcter pràctic destinat a amorosir-li la vida domèstica i, vist sota aquesta llum, l’escriptor no podria ser més immadur.

Però el pitjor encara ha d’arribar, perquè quan amb la impudícia de la vellesa la seva llengua es desferma, hem de sentir com surten dels seus llavis —si hem de fer cas a l’amanuense Bioy— un no parar de frases racistes, masclistes, homòfobes i criptofeixistes (en canvi, els seus prejudicis envers els jueus, estan admirablement controlats).
Dice: «La pederastia ha manchado toda la literatura. Ahora la amistad es un tema vedado». Silvina protesta, acremente. BORGES: «Ya no se puede escribir una elegía para un amigo muerto».

«Me preguntaron si me gustaba el Brasil. Les dije que no, porque era un país lleno de negros. Eso no les gustó nada. No se puede decir nada contra los negros. El único mérito que tienen es el de haber sido maltratados y eso, como observó Bernard Shaw, no es un mérito».

BORGES: «Tenía razón Samuel Johnson, cuando decía que si una mujer predicaba, uno no debía alabarla porque lo hiciera bien, sino simplemente porque lo hiciera, como al perrito que se para en las patas traseras».
Ja sé que estic parlant de gent d’altres temps en els quals ningú no emprava l’autocorrecció política (Jorge Luis Borges va néixer el penúltim any del segle XIX, recordem-ho tots plegats), però tot i així aquest testimoni pòstum no li farà cap favor, perquè se suposa que l’home era savi i que durant els feliços 60 encara no havia esdevingut una mòmia emissora d’oracles. Si jo hagués sigut ell, hauria matat el missatger. És a dir en Bioy Casares.

Però com que a Borges encara no l’hem de matar, per deixar millor gust de boca llegiu això tan graciós d’ell:
Le pregunto si una sonsa que cantaba con Maurice Chevalier en «El desfile del amor» era Jeanette MacDonald. BORGES: «Sí. La fotografiaban con la boca abierta. Interesante para dentistas. Exigía que le sacaran primeros planos, cantando. Hubiera sido un poco más agradable oirla sin verla. La gente, cuando canta, no queda bien. Me han dicho que los actores exigen que les tomen más primeros planos que a sus colegas. Y algunos exigen que su nombre aparezca solo, en toda la pantalla. Te das cuenta de la bajeza de este mundo…»