dilluns, 27 de febrer de 2017

Infantesa a la intempèrie

Llegia recentment un article que qüestionava la categoria de millor llargmetratge d’animació dins dels premis Oscar, atès que en l’actualitat el mitjà havia arribat a un grau tal de maduresa i no tenia sentit distingir-los de la resta de llargmetratges de ficció. Tampoc és que els Oscar m’importin gaire; però el que està clar és que el cinema d’animació està vivint uns anys d’explosió de talent, tant en varietat de tècniques com en amplitud temàtica. D’entre les cinc nominades aquest any, potser la més modesta és la franco-suïssa «Ma vie de Courgette» (La meva vida de Carbassó) dirigida per Claude Barras i amb guió de Céline Sciamma qui, com a directora de cinema, s’ha ocupat sovint de descriure el món juvenil.

El conte el protagonitza Icare, un nen de nou anys a qui sa mare anomena afectuosament Courgette, una mare que beu massa i que acaba patint un accident fatal. Esdevingut orfe, Courgette va a parar a un orfenat on coneixerà altres nois de la seva edat amb històries familiars igualment terribles. De mica en mica, aquests nens que no tenen ningú que els estimi, comprendran que junts formen una mena de família succedània que no els deixarà mai sols.  

Filmada amb animació «stop motion», «Ma vie de Courgette» no pretén jactar-se de virtuosisme tècnic, i és dóna per satisfeta amb uns personatges de grans ulls expressius i alegres colors. La seva gran virtut rau en el seu to, tendre, fins i tot humorístic, però que no dóna l’esquena a la realitat. De forma molt delicada i en absolut tremendista es fa menció de la delinqüència, la drogodependència, la violència domèstica o la pedofília. Tant els treballadors socials com la policia són dibuixats amb tints positius, mentre que (curiosament) tot el mal prové dels lligams de sang.

«Ma vie de Courgette» és un rar cas de pel·lícula que poden veure tant els nens més petits, com els més grans de casa i per descomptat els adults. Segurament la pel·lícula que vegi cada sector d’edat serà diferent, però totes valdran la pena. I almenys, des de la meva perspectiva sènior, el film aconsegueix una emoció molt genuïna sense necessitat d’extorsions sentimentals. Un 10. 

Però guanyarà "Zootropolis", què t'hi jugues?

diumenge, 26 de febrer de 2017

No progressen adequadament

Estrenada l’any 1996, «Trainspotting» de Danny Boyle marcà tota una generació. Sense negar-li la seva elèctrica posada en escena, ni aquella meritòria fita d’aconseguir un film divertit sobre el consum de drogues sense amagar que no tot són sempre rialles, a mi ja em va agafar grandet i no el vaig mitificar més del necessari. Per això no pensava anar a veure la seva seqüela, rodada vint anys més tard, una obra que pudia tant a explotació de la nostàlgia com a retorn a la seva millor joventut. Recordem que «Trainspotting» va donar a conèixer Danny Boyle i el va convertir en el director més «cool» del moment (tot i que ja tenia 38 anys), etiqueta que aviat va perdre gràcies a una carrera plena d’alts i baixos, però bastant més convencional que el que el seu segon film prometia. Seria ell doncs el primer interessat a recuperar glòries passades amb el nou «T2 Trainspotting», tot i que Ewan McGregor, Robert Carlyle i Kelly Macdonald —que esdevingueren estrelles internacionals gràcies a aquella cinta— no devien fer fàstics a recuperar els vells personatges i rememorar els llorers de la seva joventut.

Com deia, no tenia intenció de veure «T2 Trainspotting», però m’he trobat a les portes del Verdi-Park constatant que la pel·lícula d’animació que volia veure la projectaven doblada i, com a alternativa, m’ha vingut més de gust una passejada psicotròpica per Edimburg que el drama previsiblement teatral de «Fences». I bé, l’experiència no ha sigut tan decebedora com em temia; però sí tan aplicadament conservadora com calia esperar. Retornen tots els actors de l’original (encara que Kelly Macdonald només aparegui en una escena), la inspiració torna a provenir d’una novel·la d’Irving Welsh (de «Porno» en concret) i en el guió repeteix John Hodge, fins i tot el «Lust for Life» d’Iggy Pop té una intervenció estel·lar. De fet, les cites a la pel·lícula precedent són tan freqüents —de vegades de forma literal, d’altres com a reflex paral·lel—, que un s’acaba preguntant si «T2 Traisnpotting» té dret a cap existència autònoma o és només un xut d’adrenalina pels ja convençuts.

La cinta anterior acabava amb la traïció de Renton (Ewan McGregor), que fugia amb un botí de 16.000 lliures esterlines. Després de vint anys vivint a Amsterdam en funcions de comptable anodí, Renton decideix retornar a Edimburg per raons que no s’expliquen, a menys que un divorci sigui capaç d’explicar-ho tot. Així es retrobarà amb el seu millor amic «Sick Boy» (Jonny Lee Miller), que regenta un pub ruïnós de l’extraradi i que obté un sobresou a través del xantatge sexual, i amb el desgraciat «Spud» (Ewen Bremmer), en lluita desigual per desenganxar-se de l’heroïna. Mentrestant el sociòpata Francis Begbie (Robert Carlyle) escapa de presó i jura venjança, tot i que la confrontació final es demorarà fins els darrers minuts de les dues hores de pel·lícula.

Les interaccions d’aquests tres personatges i mig (Begbie viu en un altre món durant gran part de la pel·lícula) semblen més arbitràries que no pas necessàries i hom s’acaba preguntant si calia tornar a saber d’ells. Quan tenien vint anys, se’ls podia perdonar algunes febleses; però, ja a la quarantena, és inacceptable que no hagin madurat gens ni mica. Amb tota la raó, esposes i fills han tirat endavant (gens curiosament, «T2 Trainspotting» dedica molts pocs pensaments als personatges femenins), mentre que els homes continuen sent un model de parasitisme i ressentiment.

Amb franquesa, no servo cap simpatia ni per Renton, ni per Begbie, ni per «Sick Boy»; deixeu-me només el beneitó bonàs de l’«Spud», que surt prou ben parat pel guió; perquè «T2 Trainspotting», des del primer moment volia ser plàcida i no tenia cap intenció de fer sang. Així és com Danny Boyle, evita les transgressions més desagradables de «Trainspotting», mentre que reprodueix aplicadament els seus trets més apreciats: sobreimpressions en pantalla, congelació d’imatge, muntatge en trencadís, banda sonora d’adoració perpètua i una fotografia plena de nocturnitat i neons. No és cap gran cosa, però «T2» es pot veure agradablement sense ofendre la retina.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Un món de metros: Tòquio (3)

El mapa del metro de Tòquio ja havia aparegut en aquesta pàgina l’any 2009 i el 2013, i francament no ha patit tants canvis darrerament com per justificar la seva reaparició. Malgrat tot no m’he pogut resistir a ensenyar-vos el disseny de Kim Ji-hwan per l’agència zeroperzero on, a més del metro (que presenta línies acolorides), s’hi han traçat les línies dels trens de rodalies (en gris). La primera versió de 2010 tenia el fons negre, però l’any passat el van posar al dia i li canviaren el fons a blanc.

Amb 304 quilòmetres de vies i 290 estacions (només de metro), no cal dir que la xarxa és una monstruositat. Per això no puc deixar d’admirar un disseny tan reeixit on cada línia sembla tenir un propòsit més estètic que funcional. Igual que passava la setmana passada amb Barcelona, no contents amb la complexitat de línies hi han afegit alguns edificis importants; recordeu que és un mapa adreçat als turistes. I al centre de tot, el palau de l’emperador, la pupil·la circular de l’ull que tot ho contempla, com no podria ser de cap altra manera.


divendres, 24 de febrer de 2017

Orpí, conqueridor i català


Joan Orpí (Piera, 1593 - Nova Barcelona, 1645) és possiblement un dels personatges menys estudiats de la nostra història tot i ser el fundador de la Barcelona veneçolana, la nostra homònima més llustrosa. Per complementar el solitari estudi que li dedicà l’historiador i geògraf Pau Vila, acaba d’aparèixer «Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya» de Max Besora publicat per Ed. Males Herbes (febrer, 2017). Ell llibre segueix les passes de l’intrèpid explorador des de la infantesa a la seva Piera natal, els estudis a Barcelona, els inicis a la vida professional adulta, la travessa de la península fins arribar a Sevilla i finalment tota la seva aventura americana.

Que ningú s’esperi però un llibre d’història, ni tan sols una novel·la històrica: «Aventures i desventures…» utilitza els seu protagonista per encadenar un seguit d’episodis picarescos, fantàstics i pintorescos que es proposen el saludable objectiu de l’entreteniment tot barrejant gèneres molt diversos. La nòmina de personatges no podria ser més acolorida: el nan delinqüent Triboulet, la transvestida Martulina, l’esclau negre Estebanico, l’indígena alfabetitzat Araypuro… Hi figuren també nombrosos personatges històrics com Miguel de Cervantes, el bandoler Perot Roca Guinarda, el rei Felip IV o el missioner Pere Claver, de vegades amb cronologia una mica forçada. Però davant d’acusacions d’inversemblança, l’autor es cura en salut i atribueix tot el relat a un capità que narra els fets oralment durant el setge de Barcelona de 1714.

El llenguatge de la novel·la és el català d’ara mateix, però els diàlegs empren un estil i una ortografia arcaics, amb algun anacronisme i també algun estirabot. En Besora no seria en Besora si no tendís a l’humor i a la poca solta, de vegades francament idiota. Això pot ser una virtut per alguns lectors, una penitència per d’altres. Poseu-vos a prova amb aquest fragment:
Mentre la Nova Catalunha es preparava per a la guerra, l’Araypuro nedava sol-solet i tot panxacontent un dia, dins les aigües d’un rierol aiguablau, mentre ullà, així, de sobte, un escamot de soldats de les tropes reials entre els arbres selvàtics.
—¿Cómo le va, mestizo? —preguntaren aquests des de la riba.
—Regularín —digué ell, practicant el crol sense immutar-se.
—¿Chapoteando feliz como un cocodrilo?
—Má o meno…
Sense més dilació i només per diversió, l’escamot carregà i disparà els seus arcabussos sobre ell. Tal qual.
—Laputaquiparió… ¡estos andan buscando bronca!
L’Araypuro els odià mentre anava sortint de l’aigua, fent l’estil papallona. Llavors es posà a córrer per la selva mentre els soldats reials el perseguien com qui persegueix un animal cinegètic d’alt valor energètic. I Araypuro els odià encara més. Tots plegats van córrer llegua i mitja. I, després, van seguir corrents. En la persecució selvendins, tots foren atacats per formigues vermelles pica-que-pica, paparres gonorreiques i abelles una mica assassines.
El relat permet alguna reflexió històrica o antropològica i fins i tot algun paral·lelisme amb situacions presents d’ànsia independentista; però el que predomina és una certa diversió pueril, incapaç de suportar equilibradament gairebé cinc-centes pàgines de peripècia. Encara així, seria suïcida menystenir una novel·la catalana on són presents pirates, andaluses calentes, reis Habsburg, filibusters, calamars gegants i amazones. Com si n'anéssim tan sobrats!

dimecres, 22 de febrer de 2017

Sense control ni qualitat


La lectura de premsa diària fa anys que va de baixa per motius complexos que ara no em molestaré a detallar. Només assenyalaré un que potser es considerarà superficial, però que a mi em treu de polleguera, i és el de la descurança (i puntual ignorància) amb el que estan redactats els textos. Els exemples que exposo estan presos tots de l’edició electrònica de «La Vanguardia» d’ahir mateix, perquè aquestes agressions al llenguatge són el pa nostre de cada dia. Començo amb la foto de capçalera i aquest escandalós «decicido» del titular. Ja sé que tothom pot fer un error de tecleig, però per a què serveix l’eina ortogràfica dels tractaments de textos?

I d'acord que la urgència de la notícia no permetia gaire filigranes aquí, però podeu imaginar una frase més maldestra que: "Se trata de uno de los agentes de la policía municipal que ha tirado al suelo de la moto, porque el camión estaba a punto de arrollarlo y, desde el suelo, y disparado con pericia contra una de las ruedas del camión". O aquesta altra perla: "Finalmente el camión se ha quedado clavado y atrapado en junto a la pared...".


Aquí la informació precedent va sobre una possible agressió a l'humorista Dani Mateo; no és matèria gaire transcendent, però juraria que la utilització del verb "emplazar" no la recull el diccionari.

Aquest "sacarse la vida" fa mal d'ulls; crec que s'hauria de dir "quitarse la vida" en espanyol genuí. M'ha fet pensar en aquell famós espot anti-tabac, on Johan Cruyff deia una cosa així com: "el futbol m'ha donat la vida i el tabac gairebé me la treu". En Monzó ja va fer molta conya amb aquest "treure-se-la".

Però la joia de la corona és la notícia sobre el robatori aquell que una de les infinites Kardashian va patir a París. El becari que regurgita els fets sembla desconèixer l'existència de la paraula "botín", malgrat l'ínclit Emilio i redacta per aproximació:

I com a "Bonus Track", un fet que m'irrita molt i que no és de "La Vanguardia" d'ahir, sinó de tota la premsa espanyola de sempre. Primer llegiu el fragment que presento com a testimoni.

Bé, aquí tenim el director finlandès Aki Kaurismäki i la seva pel·lícula finlandesa "Toivon toulla puolen". Em podeu dir per què ens tradueixen el títol a l'anglès? No hi ha a "La Vanguardia" algú amb el First Certificate, per aclarir-nos que significa "The other Side of Hope"? Colla de "pueblerinos", altrament dits "ciutadans del món".

dimarts, 21 de febrer de 2017

D’un dietari inexistent (3)


Baixant pel passeig de Gràcia recordo que no sé on vaig llegir que es reconeixia un veritable barceloní perquè no feia mai el transbordament entre la línia groga i la verda a l’estació de Passeig de Gràcia.

Baixant pel passeig de Gràcia, recordo un amic de Madrid que fa trenta anys em va dir que a les voreres de Barcelona s’hi veien molt pocs vianants. Hauria de veure’ns ara: ja tenim nivell de capital!

Baixant pel passeig de Gràcia, una veu diu al meu darrere:

—Desde que está Colau en Catalunya, han muerto dos personas atropelladas por bicicletas.

El mantra monòton de les maletes sobre rodes (altrament dites troleis) ha esdevingut la banda sonora de la ciutat.

****************************

És la segona vegada en pocs dies que he de demanar al dependent del FNAC que em baixi un CD d’un prestatge al que no hi arribo. ¿M’estic encongint de pura vellesa o bé és que ens volen fer desistir dels suports físics de la música (tot i que els LP’s són a un nivell molt més accessible)?

I sí, sóc el darrer humà sobre la Terra que encara compra CDs.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Princesa del poble

L’inquiet i absorbent Pablo Larraín, després d’haver-se llaurat una interessantíssima carrera en el seu Xile natal, salta al cinema d’Estats Units amb «Jackie», un projecte que va heretar de Darren Aronofsky, però que no per això és menys personal que la resta de la seva filmografia. La cinta s’ocupa de les hores i dies posteriors al magnicidi de Dallas, on morí John F. Kennedy, i pren exclusivament el punt de vista de la seva vídua; però, lluny de prendre les maneres d’un «biopic» convencional, adopta una forma més audaç que combina tres moments diferents.

Primer hi ha l’entrevista que Jackie Kennedy (Natalie Portman) ofereix a un periodista de la revista LIFE (Billy Crudup) una setmana després de l’atemptat amb la intenció (plenament assolida) de dictar per a la història la seva versió dels anys de presidència del seu marit. Segon, hi ha les hores que seguiren l’atemptat, rememorades a partir de la conversa amb el periodista. Com a contrast més frívol, es recupera un programa televisiu des dos anys abans en el qual la primera dama mostrava la Casa Blanca als televidents.

Tot aquest material és mostrat de forma molt peculiar, no tant amb una mirada objectiva, sinó com si ho contempléssim tot des de dins del cap de la pròpia Jackie. Així tot el que envolta l’assassinat es presentat amb imatges distorsionades, desenfocades, entretallades, confuses, amb textura granulosa i colors vius; mentre que l’entrevista, en tons apagats, té una claredat marcada amb tiralínies. El programa televisiu, per la seva banda, imita el nebulós blanc i negre del medi a principis dels 60, amb intercalacions del seu rodatge, perquè pugui destacar un molt cridaner vestit vermell.

Larraín, ajudat per un guió estupend de Noah Oppenheim i una fotografia un xic bruta de Stéphane Fontaine, compon gairebé un poema visual, ple d’imatges memorables, que tanmateix conté també una narració. Menció apart mereix la música de la jove Mica Levi, en el seu segon treball pel cinema, que amb les seves cordes hipnòtiques i descompassades ofereix la primera impressió que rep l’espectador del cacau mental de la pobra Jackie. Des d’ara mateix la postulo com la meva candidata a la millor banda sonora.

S’ha dit a bastament, i amb tota la raó, que Natalie Portman (una actriu sempre brillant, mentre no s’apropi a «Star Wars») té aquí el paper de la seva vida. I no és precisament una gesta fàcil, ja que (apart d’haver de reproduir la particular dicció d’un personatge molt popular), ha d’actuar en tres registres ben diferents. Ha de ser una dona fràgil, contradictòria, atribolada i essencialment sola en totes les escenes que envolten el magnicidi. Mentrestant, a l’entrevista amb LIFE ha d’aparèixer amb el cap clar i determinació fèrria. Per acabar, el seu paper televisiu, ha de sonar a la vegada fals però revelador de les seves dots de comunicadora. Bravo per la Portman!

Al seu voltant, els altres papers empal·lideixen (en part, gràcies a les intencions del guió), tot i que els he trobat en general força ajustats. John Carroll Lynch, el marit de Frances MacDormand al «Fargo» original, fa un president Johnson ben convincent, malgrat que s’assemblin com un ou a una castanya. Greta Gerwig, a qui acostumo a odiar, s’esborra pràcticament (gràcies siguin donades) com a assistenta personal de Jackie. I John Hurt, el capellà catòlic, emociona; potser perquè sabem que és el darrer personatge que rodà en vida.

No he sigut mai mitòman, i Jackie O, Diana de Gal·les o Belén Esteban em deixen d’allò més fred. Per això crec que «Jackie» té molt per admirar, però no tant per estimar. No per això puc negar que com artefacte artístic -es superior.