dimecres, 24 de maig de 2017

Musée des beaux-arts (o el que en queda)

Deixeu-me dir que per a mi aquest museu sempre ha tingut un caràcter mític des de una primera visita a principis dels anys 70; i tot a causa de la caiguda d’Ícar, pintada per Pieter Brueghel, una de les pintures que més m’agrada de tots els temps. Actualment el museu du el nom ridícul de «Musée Old Masters» i conté una col·lecció minvada, encabida en una baluerna d’edifici que reclama una posta al dia. Abunden els quadres absents: uns rètols informen del perill d’humitats, però quan els quadres pengen en plafons (i no en parets mestres o envans), les amenaces semblen més imaginades que reals.

Com que «La caiguda d’Ícar» us la sabeu de memòria, us hauré de presentar obres mestres alternatives. Com «El cens de Betlem», una d’aquelles escenes hivernals de Brueghel que tallen la respiració, encara que només sigui pel fred que infonen. La Sagrada Família, encara que ocupa una posició central, són uns personatges més de la bigarrada escena, que ni remotament fa pensar en la Història Sagrada. Bellíssima la teranyina de branques del gran arbre de l’esquerra amb un sol pansit que va de baixa. I com sempre en Brueghel el vailets són uns taps de bassa adorables.

Completament diferent és «La caiguda dels àngels rebels» de 1562, on Brueghel sembla jugar en la lliga del seu predecessor Hyeronimus Bosch. El subjecte, que ni tan sols crec que sigui bíblic, li permet al pintor un contrast entre la llum de la part superior i les tenebres on es precipiten uns àngels esdevinguts criatures aberrants per culpa de la seva rebel·lia. Aquests monstres delirants, quasi tots amb la panxa enlaire, semblen inspirats per una visita a les peixateries i les carnisseries del mercat.

Ja des del títol s’anuncia l’etiqueta dels Vells Mestres, o sigui que podeu esperar veure algun van der Weyden, Dirk Bouts, Hans Memling o Gerard David. Es tracta en molts casos d’obres mestres (o gairebé). En deixo una d’exemple, un martiri de Sant Sebastià de Memling, però en sabria trobar d’altres. També té una gran reputació el grotesc «El Rei beu» de Jacob Jordaens, que us estalviaré per la seva palesa vulgaritat.

En cap museu belga no hi poden faltar un munt de Rubens, i aquest no és l’excepció. Antoon van Dyck, que va viure sempre una mica a la seva ombra, té ocasió aquí de reivindicar el seu paper de retratista sobri i ben afinat. Segurament mai no serà el pintor favorit de ningú, però tampoc li sé trobar cap falta a aquest vell retratat, més aviat el contrari.


Una de les grans experiències de visitar un museu és topar-se amb un quadre arxi-conegut, quan menys t’ho esperes. Aquesta funció l’acompleix aquí «La Mort de Marat» de Jacques-Louis David que, apart de tenir valor d’icona, és una de les seves pintures que han suportat millor el pas de la història.


dimarts, 23 de maig de 2017

La història oficial


Amb 12 edicions a l’esquena (avui he vist que ja van per la 15) aquest Sant Jordi em va caure «Patria» de Fernando Aramburu (Tusquets, setembre de 2016), una voluminosa novel·la sobre el terrorisme d’ETA i les seves conseqüències a la vida quotidiana d’Euskadi, que ha concitat una rara i unànime aprovació per part de tota la crítica espanyola. A Catalunya s’ha alçat alguna veu discrepant (Patricia Gabancho) i sospito que al País Basc n’hi haurà hagut alguna altra. Queda clar que un llibre que ha sigut aplaudit per gent com Mariano Rajoy, José Antonio Zarzalejos, Iñaki Gabilondo i Mario Vargas Llosa i per mitjans d’un ampli espectre que abasta des de EL PAÍS fins ABC, no deu oferir una visió gaire subtil ni aprofundida del nacionalisme basc i sí una versió de la història que harmonitza bé amb l’espanyolisme. Quan el tractament d’una temàtica tan complexa com aquesta suscita una sanció tan positiva i universal, el lector caut faria bé de malfiar una mica i buscar-ne les possibles costures.

Cal dir d’entrada que la novel·la d’Aramburu està plantejada amb molta intel·ligència i eficàcia narrativa a partir d’una espinada simple però que permet trobar la complexitat en les seves ramificacions. En el centre hi ha dues dones, Miren i Bittori, amigues íntimes de tota la vida. Totes dues responen a l’arquetip (o al clixé) de la dona basca: eixutes, poc sentimentals, pragmàtiques, decidides, del morro fort, i pals de paller inescrutables de les seves respectives famílies. La seva amistat es fondrà instantàniament quan el marit de Bittori, un empresari transportista fet a si mateix, es trobi de ple al punt de mira d’ETA, mentre el fill de Miren (el dròpol Joxe Mari) s’incorpora a la banda armada.

Hi ha a «Patria» molts detalls que respiren veritat i bones observacions quasi antropològiques sobre la dinàmica interna de les societats petites. La seva voluntat d’explorar les conseqüències del terrorisme sembla bastant exhaustiva, amb personatges posicionats en un ample ventall de punts de vista. Trobo però en el seu cor una omissió difícil d’eludir i que la narració no es molesta a resoldre: ¿com és possible que dues amigues íntimes deixin de parlar-se així que el marit d’una d’elles pateix una campanya calumniosa? Aquí Aramburu peca de mandrós i maniqueu, perquè opta per la solució fàcil amb els dos personatges que haurien de ser més difícils de defensar: el terrorista Joxe Mari és una bèstia indocumentada, un assetjador violent ja des de petit, i la seva mare, una fanàtica sense sentiments ni més lleialtat que la de la sang.

A més, llegida des de Barcelona, amb la ignorància que imprimeix la distància, el que més m’ha sobtat és l’ús de l’eusquera com a possible llengua d’agressió (cosa de la qual els catalans som sovint acusats, sense ombra d’intenció). També estranya que en diàlegs suposadament en eusquera se’ns subratllin l’ús d’aquests subjuntius que agredeixen directament la llengua castellana. És incoherent, però cola. En quant a la presentació de l’homosexualitat d’un dels personatges, m’ha semblat tant i tant obliqua, que només ho he sabut atribuir a la púdica idiosincràsia basca.

Els capítols curts, el llenguatge col·loquial, que combina amb soltesa tercera i primera persones, alleugereixen la lectura. Les múltiples subtrames, que ens traslladen endavant i enrere en el temps, afegeixen picant a la lectura sense fer-la més confusa. Potser sí que de les sis-centes pàgines i escaig alguna s’hauria pogut ometre sense dany irreparable (especialment algunes de les que es refereixen a la vida sentimental dels fills).

«Patria» s’endrapa sense dificultat a la velocitat d’un best-seller, amb llagrimeta inclosa, però deixa un regust de durada més llarga. La seva viabilitat com a clàssic la mantinc en dubte permanent, malgrat aquest aplaudiment generalitzat però llunyà.

dilluns, 22 de maig de 2017

La capital de la B.D. (i 3)

Segell commemoratiu dels primers 20 anys del Centre Belge de la B. D. Fixeu-vos en el seu logo tintinesc dalt a la dreta.
Bèlgica és un país ferotgement monolingüe, però fèrriament dividit per les seves llengües nacionals: francès a Valònia i neerlandès a Flandes. Només la capital, Brussel·les, fa un simulacre de bilingüisme contemporitzador, tot i que parla bàsicament en francès, almenys de cara a les visites. Per això els rètols dels carrers es presenten en doble versió, com l’exemple mostrat aquí baix: Rue des Sables/Zand Straat; precisament el carrer on es troba el Centre Belge de la Bande Dessinée. Però en moltes vies del centre existeix una denominació alternativa dedicada a algun personatge emblemàtic del món del còmic. Aquí són els Barrufets; però bé podria ser que (i ara m’ho invento), el carrer Balduí Primer fes hores extres com a carrer Milú, o l’avinguda de la Regència, en una doble vida, fos el bulevard Tinent Blueberry.


Però hi ha altres testimonis als carrers de Brussel·les de la seva vocació com a centre mundial de la B.D. I encara que la tomba del barrufet anònim que hi ha davant de la Gare Central sigui un dels exemples més celebrats [per cert, quina gran troballa catalana la d'Albert Jané, amb una denominació que supera clarament "schtroumpfs", "smurfs" i "pitufos"], el projecte més ambiciós és el dels frescos basats en còmics pintats en parets mitjanceres de la ciutat.

Le Tombeau du Schtroumpf
Els primers exemplars daten de 1991 i des de llavors se n’han creat de nous pràcticament cada any. En l’actualitat superen la quarantena i sempre, si no m’erro, amb material nacional. El més fàcil d’observar és el de Tintín (degudament reproduït en aquesta pàgina), ja que es troba camí del Manneken Pis. Visitar la resta pren el seu temps, encara que tots es troben en zones cèntriques. En aquest enllaç trobareu la llista completa, per si voleu tafanejar.

Lucky Luke de Morris, més ràpid que la seva ombra. No hi podien faltar ni els Dalton, ni Ra Tan Plan, ni Jolly Jumper.
Gil Pupil·la (Gil Jourdan) de Maurice Tillieux
Blake i Mortimer (d'E.P. Jacobs) s'enfronten a la Marca Groga.

diumenge, 21 de maig de 2017

Un món de metros: Washington (2)

Feu-vos càrrec, això és com Madrid però als USA, o sigui que és la seva capital. Poc amants del transport públic, no el van inaugurar fins l’any 1976 i des de l’apunt de 2009 només ha augmentat en 10 estacions i 26 quilòmetres de vies que atribueixo a la nova línia grisa.

El mapa manté la seva personalitat, amb línies de traç més gruixut de l’habitual i colors tirant a bàsics. Llavors ho vaig comparar amb un pop enfilat a un arbre i no me’n desdic. El tronc celeste de l’arbre el formen la confluència dels rius Potomac i Anacostia. I els edificis dibuixats al centre sobre superfícies de color de gespa són tots aquells monuments nacionals que hem mamat de tantes pel·lícules: el Capitoli, la Casa Blanca, el Lincoln Memorial, el Thomas Jefferson Memorial o el Washington Monument. Exhibició de poder a una parada de metro de distància!

dissabte, 20 de maig de 2017

La capital de la B.D. (2)

Sorprèn trobar al Centre Belge de la Bande Dessinée un espai amb aires de llarga permanència dedicat a un autor relativament jove com és Pieter de Poortere (Gant, 1976). En una saleta decorada reflectint l’univers particular de l’autor, amb quadres kitsch, algunes de les seves tires originals, i unes versions animades fetes per a la televisió que es projecten contínuament, el dibuixant flamenc s’erigeix gairebé en l’estrella del museu.

Confesso que no havia sentit parlar mai d’ell, ni del seu personatge més famós Dickie (Boerke en neerlandès), però la breu coneixença que permet aquesta exposició m’ha deixat tant sense paraules com les que tampoc s’empren a les seves historietes. Ja sé que l’humor és un dels fluids més intransferibles, però a mi m’ha convençut plenament aquest Dickie, bête et méchant.







divendres, 19 de maig de 2017

La capital de la B.D. (1)


Sense voler entrar en inútils discussions sobre qui va inventar què, és indiscutible que un dels grans llegats que Bèlgica ha ofert al món són les seves historietes, els seus tebeos, el que allí anomenen «bandes dessinées» (en endavant B.D.), els quals s’han afanyat a associar amb la «marca Bèlgica». I, encara que es parli de l’escola franco-belga d’il·lustració, és Brussel·les qui s’emporta clarament el ceptre de capital de la B.D. molt per davant de qualsevol ciutat francesa. Aquesta voluntat es fa palesa només aterrar, quan et topes a l’aeroport amb una gegantina maqueta del coet que traslladà Tintín i els seus amics a la Lluna.

Escultura una mica inepta, no culpeu Franquin
A la ciutat pròpiament dita, una estàtua del Gaston Lagaffe (Sergi Grapes) de Franquin indica el camí cap al Centre belge de la bande dessinée, lloc ineludible de peregrinació per a tots els amants de la línia clara. El museu està instal·lat en un edifici art nouveau, concebut pel gran Victor Horta l’any 1906 per albergar uns grans magatzems de productes tèxtils, el que representa un al·licient suplementari de la visita.

Moulinsart al fons, els barrufets en un mirall i Victor Horta en fotografia
El contingut del museu consta de diverses exposicions, algunes amb vocació de permanència i altres de més temporals. Entre les primeres figura una breu història de la narrativa dibuixada des dels temps medievals o bé una descripció detallada de cadascun dels passos tècnics que conformen la creació d’una B.D. Dues breus (però bones i didàctiques) monografies estan dedicades als mega-hits de Tintín i els Barrufets. Predominen, com podeu imaginar, els autors belgues; però quan es tracta de noms com els de Hergé, Franquin, Peyo, Morris, Greg, Jacobs, de Moor, Roba o Tillieux, no seré jo qui protesti.


De les exposicions temporals, hi havia una de cobertes d’àlbum classificades per dècades, de la qual se’n podien extreure ben poques conclusions que anessin més enllà de la contemplació de les portades. Més interessant era la dedicada a l’italià Gipi (Pisa, 1963), decididament turmentada i tendent a la línia fosca.

Boule et Bille de Roba, tota una alegria
A més l’edifici conté la biblioteca de B.D. accessible al públic més gran del món i una àmplia botiga que és un somni humit per a qualsevol aficionat. Espero que amb aquesta panòplia de bondats quedin advertits tots els possibles interessats. Gràcies, però de res. I encara no us he parlat de Dickie.

Horta a nivell onze, coet i bust de Tintín prop de Turiel62, i el barret d'Espirú. Algú pot superar-ho?


dijous, 18 de maig de 2017

Sobreviure la guerra


Malgrat la prolongada reputació de l’alemany Ralf Rothmann al seu país i el rètol de quarta edició que exhibeix a la faixa publicitària, «Morir en primavera» (Libros del Asteroide, 2016, traducció de Carles Andreu) no comença bé. O, millor dit, no comença bé per a mi, que de cap manera volia enfrontar-me a l’enèsima novel·la sobre la Segona Guerra Mundial a Alemanya, amb la seva coneguda ració de crueltat als camps d’extermini a càrrec de sàdics oficials nazis.

El llibre s’inicia amb un narrador intrigat davant del mutisme que interposa el seu pare pel que fa a les seves experiències durant la guerra. L’home, difunt prematur, a causa del seu ofici de miner a la conca del Ruhr, és interpel·lat endebades pel fill, quan el traspàs ja és imminent. L’única resposta del pare és un concís: «¿Para qué? ¿No te lo he contado ya? El escritor eres tú». El que ve a continuació tant podrien ser les vivències reals del pare, el resultat de les investigacions del fill o bé pura ficció imaginada.

Ens trobem a la primavera final de la guerra. El jove Walter Urban de disset anys treballa de munyidor de vaques a una granja del nord d’Alemanya, còmodament instal·lat entre el punt d’honor professional i les primeres disbauxes eròtiques. Juntament amb el seu camarada Fiete, és forçat a allistar-se a les SS, quan la derrota despunta a l’horitzó. En aquest temps de descompte serà essencial evitar trepitjar el front per tal de sobreviure. En Walter més o menys se’n sortirà il·lès, però no podrà estalviar-se una experiència traumàtica, que és el centre dramàtic de la novel·la.
I al seu voltant, totes aquelles coses que associem amb la guerra, amb totes les guerres: la fam, les bombes, la malaltia, el fang, el foc, la mort. Tot contemplat sense grandesa ni honor per uns joves soldats que tenen clara la desfeta i que l’únic que volen es retornar a la seva estroncada vida civil. Sense carregar les tintes en el dramatisme, amb concisió i quatre detalls ben posats, Rothmann aconsegueix arrodonir un llibre de pacifisme implícit, capaç de mostrar entre les seves escletxes fins i tot moments de bellesa.

Començat amb desgana, el llibre va sempre a més i acaba convencent. Molt recomanable.