dissabte, 15 d’abril de 2017

Un món de metros: Moscou (3)

Passem al tercer «round». El primer va ser realista i el segon, esteticista. No sé si la xarxa de Moscou ha crescut gaire entretant; em temo que encara viu de les rendes de les seves arquitectures versallesques subterrànies. El seu tret fonamental és aquesta línia perfectament circular que, riu-te’n de l’ovalada «Circle Line» londinenca, no acaba de tenir explicació.

Quan opines sobre el mapa de metro de Moscou, sempre et fa por que algú se senti provocat i acabi declarant una Tercera Guerra Mundial. O ja anàvem per la Quarta?

divendres, 14 d’abril de 2017

Realitat alternativa

Scott, Weisz, Wilkinson, en aquest ordre
Corren temps difícils per a la veritat, quan hi ha tanta gent que no s’avergonyeix de rebutjar la realitat, si aquesta li espatlla el discurs. Va ser el flamant president del primer país del món lliure qui va adduir l’existència de «alternative facts» per modificar el nombre de persones que van assistir a la seva presa de possessió. Però podríem parlar igualment d’obscurantistes que sostenen que la ciència afirma que els nens tenen penis i les nenes vagina; o de professionals del basquet que creuen que la terra és plana; o de curanderos que et curen el càncer amb una infusió d’enciam. Sembla que triomfa la idea que totes les opinions són igualment respectables i que pensar el contrari és un atemptat a la llibertat d’expressió.

Per tot això és tan oportuna i necessària l’existència d’un film com «Denial» («Negació»), potser no una obra artística superlativa, però sí una bona lliçó cautelar. La pel·lícula explica el cas real de Deborah Lipstadt, una professora americana d’estudis sobre l’Holocaust, demandada per libel per l’historiador anglès David Irving, a qui havia acusat de negacionisme sobre l’extermini jueu i de simpaties envers Adolf Hitler. La demanda s’ha executat davant de la justícia britànica perquè allí, a diferència dels Estats Units, no existeix la presumpció d’innocència i haurà de ser l’acusada la que hagi de demostrar que l’Holocaust realment va produir-se.

El que segueix és un sòlid drama judicial, on el director Mick Jackson (que tingué el seu moment de glòria amb allò de «El guardaespatlles») es limita a no espatllar res. El prestigiós dramaturg David Hare firma un guió tan didàctic com ple de matisos, on s’aborden qüestions importants que van molt més enllà de la puixança del neofeixisme: des de la funció de les omissions de l’historiador fins a l’explotació interessada de les víctimes (o la seva humiliació), des dels límits de la llibertat d’expressió fins els límits del respecte. «Denial» també funciona molt bé com «procedural» jurídic, que remarca la diferència entre la mesurada manera de fer britànica i la impetuosa bel·licositat dels americans. I fins i tot es permet una acrimoniosa crítica de l’establishment jueu del Regne Unit, al qual presenta covardament conciliador.

De segur el film no seria tan recomanable si no comptés amb una colla d’actors que, ajudats pel guió, et munten un personatge amb el que et pots identificar amb mig gest i dues frases. Entre els quals Andrew Scott i Mark Gatiss (o Moriarty i Mycroft a «Holmes»), omnipresents a l’audiovisual anglès actual. Rachel Weisz, qui per descomptat és molt més atractiva que la Deborah Lipstadt original, sempre dóna bé el paper de dona universitària, i aquí (que l’obliguen a la passivitat) fa goig veure com crema per dins. Però els triomfadors absoluts són dues velles guineus de l’escena: Tom Wilkinson i Tim Spall. Wilkinson juga en el bàndol dels bons i per això és més fàcil empatitzar-hi; però Spall, amb les seves faccions de llop astut, amaga un perill considerable. Bravo pels dos eximis!

Fidel a la seva idiosincràsia anglo-saxona, la pel·lícula es desenvolupa de forma cristal·lina; però sense grans cops de teatre sentimentals. Els amants del Hollywood més convencional trobaran a faltar un clímax; però sempre hi ha moments on és preferible que la civilitat venci el melodrama.

dijous, 13 d’abril de 2017

Un crim burgès


Yasmina Reza, autora teatral mundialment consagrada i acompanyant de Nicholas Sarkozy en pretèrites campanyes presidencials, mostra el seu flanc més feble (crec) en la seva faceta de novel·lista. «Babylone/Babilònia», publicada enguany a Anagrama, tant en català com en castellà, va ser receptora l’any passat del prestigiós premi Renaudot, un fet que, un cop acabada la lectura, em sembla inexplicable.

Una narradora innominada, que s’acaba dient Elizabeth, ens explica innombrables detalls de la seva vida trivial i benestant, tot i que, de manera telegràfica, es suggereix que aviat es produirà un daltabaix, probablement criminal. La mort al veïnat, que diria Jaume Sisa, acaba afectant la trama, però sempre d’una manera raonable i civilitzada. Aquest no és territori policial, sinó més aviat el del teatre de tresillo, on Importa més la rèplica assenyada que no pas l’angoixa culpable. Com passava a «Art» o a «Un Déu salvatge», un petit fet quotidià acaba desencadenant un conflicte difícil de controlar.

El conflicte, si és que aquí hi ha algun conflicte, té a veure amb la correcció política i el benestar animal. Es llegeix amb fluïdesa i una raonable ració de plaer; però al final deixa un desagradable regust a «què m’ha estat intentant explicar aquesta dona?» No sé què és el que se m’ha escapat, però ja veieu que aquesta «Babilònia» no m’ha aportat quasi res.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Revolta al Vaticà


Era d’esperar que el debut de Paolo Sorrentino en els serials televisius no podia semblar-se a res d’altre i la veritat és que no ha decebut. «The Young Pope», la sèrie de deu episodis que ha escrit i dirigit per la HBO sobre l’arribada d’un nou papa al Vaticà és com a mínim desconcertant.

Lenny Belardo (Jude Law), arquebisbe de Nova York, és elegit papa als 47 anys i decideix prendre el nom de Pius XIII. Malgrat la seva joventut i un atractiu físic que fins i tot ell reconeix, les seves primeres decisions mostren un tarannà integrista i poc donat als gestos populistes. Per a desesperació del Cardenal Secretari d’Estat Angelo Voiello (Silvio Orlando) i la cap de màrqueting del Vaticà (Cécile de France), refusa el marxandatge de la seva imatge, es nega als viatges i a les aparicions públiques i amb els seus discursos apocalíptics està començant a alienar la cristiandat. Serà possible que el nou papa, en el fons, no cregui en déu?

Al voltant del pontífex sorgeixen altres figures igualment importants, començant per la germana Mary (Diane Keaton), que va criar Belardo a l’orfenat i que ara és cridada a exercir de secretària personal. O el Cardenal Spencer (James Cromwell), antic mentor de Belardo i aspirant frustrat al papat. I encara Esther (Ludivine Sagnier), esposa d’un guàrdia suís amb problemes d’esterilitat, o el mestre de cerimònies Bernardo Gutiérrez (Javier Cámara) qui, de mica en mica, es va guanyant la confiança del jove papa.

Cal dir que de tots aquests elements Sorrentino només en treu profit dramàtic de tant en tant. Sovint oblida els seus personatges en llimbs temporals per recuperar-los dos capítols més tard, si s’en recorda; perquè al director napolità el que realment el perd és l’estètica. I certament no veureu sèrie més visualment espaterrant que aquesta, amb escenaris d’impacte (la Capella Sixtina, la plaça de Sant Pere o la plaça de Sant Marc), «tableaux vivants» de mongetes esplaiant-se i gàrgoles cardenalícies extretes de «Roma» de Federico Fellini. Amb el gran plus d’una fotografia hiperrealista de l’habitual Luca Bigazzi, que contrasta amb continguts francament surrealistes, de realitat augmentada o paral·lela. Per no parlar de la banda sonora, sempre eclèctica i en primer pla als films de Sorrentino; aquí s’hi barregen Schubert, Bartok, Max Richter, Belle and Sebastian i Andrew Bird, entre l’exquisidesa i la pura intrusió.

Malgrat les arítmies del guió, «The Young Pope» encara conté moments de trempera retòrica i permet que un bon actor, com és Jude Law, brilli dins d’un personatge que és bàsicament una incògnita. Gràcies siguin donades a l’oportunitat que se li ofereix a Diane Keaton a interpretar un paper per sobre de les bajanades que actualment li ofereixen. I Cécile de France (paradoxalment, belga de Namur) fa sempre de bon mirar. Encara que jo em quedaré amb les  febleses encarnades en el descomunal Silvio Orlando i amb la humanitat cada dia més ecumènica del nostre enorme Javier Cámara.


Confessaré que el que més em molesta aquí és el persistent leitmotiv freudià de la pèrdua dels pares. La sèrie en fa francament un gra massa com a motor emocional. Però com que ja està assegurada la segona temporada, no negaré que, malgrat les crítiques, no podria estar més content i àvid de veure-la.

dimarts, 11 d’abril de 2017

Literatura passejada

"Informe per a l'acadèmia" de Franz Kafka
Per a una persona com jo, a qui agrada tant la literatura com la cartografia, potser no hi ha millor regal que el llibre «Trazado. Un atlas literario» de l’il·lustrador americà Andrew DeGraff (Impedimenta, 2016). La idea de partida és com a mínim original: prendre una col·lecció d’obres mestres de la literatura universal (amb preferència de la literatura anglo-saxona) i convertir-les en un o més mapes que reflecteixin tant el marc espacial de la història com la progressió dels personatges dins de la trama.

Primers capítols del viatge de Huckleberry Finn
Cada títol està precedit per un breu assaig introductori de Daniel Harmon que serveix de guia al lector, especialment útil si no has llegit mai l’obra que s’il·lustra. Però el que importa realment són les dobles pàgines, sovint bigarrades, que recullen l’univers dels títols representats amb imatges realment atractives. Alguns títols es presten naturalment a aquest joc, especialment els que consisteixen en el relat d’un desplaçament, com és el cas de «L’Odissea», «La volta al món en 80 dies» o «Les aventures de Huckleberry Finn». D’altres presenten un escenari únic i el que es reflecteix és el moviment dels personatges dins d’aquest escenari. Així, cinc pàgines successives ens mostren les anades i vingudes dins del castell d’Elsinor durant els cinc actes de Hamlet; i de forma equivalent es representen els desplaçaments dins de la ciutat de Londres dels personatges principals del «Conte de Nadal» de Charles Dickens.

"El turó de Watership" de Richard Adams
Tot i que el nivell estètic és sempre molt alt, els mapes guanyen en atractiu quan més imaginatives són les solucions. «Robinson Crusoe» conté dos mapes de la mateixa illa: el primer és una amenaça farcida de perills encara per descobrir, mentre que el segon presenta la petja ordenada de la civilització. «Orgull i prejudici» és una ciutadella plena de torres comunicades per una mena de muntanya russa que reflecteix els vaivens de la fortuna social i sentimental. La visualització del conte de Shirley Jackson «La loteria» serà esborronadora per a tothom que l’hagi llegit; mentre que «La biblioteca de Babel» de Borges només podia ser formulada com un infinit desert fractal. Cap però més audaç que un poema fet imatge d’Emily Dickinson, on finalment es comprèn que «Trazado» no busca tant el sentit literal com una emulació visual del transport del lector durant l’acte de la lectura.

Una delícia per a il·lustrats, on també hi figuren Beckett, Kafka o Melville.

"Els que abandonen Omelas" d'Ursula K. Le Guin

dilluns, 10 d’abril de 2017

Impromptu literari amb fons d’humor


D’ençà que vam llegir «Picadura de Barcelona», en aquest blog som molt partidaris de l’escriptura torrencial d’Adrià Pujol Cruells (i excuseu el plural majestàtic que ens surt tan natural). Per això, el pas lògic més conseqüent ha sigut llegir-li «La carpeta és blava», la seva publicació més recent (LaBreu, febrer 2017). Es tracta d’un text que barreja l’assaig i la narrativa, combinació contranatural, però no necessàriament supèrflua.

L’afer principal del que s’ocupa «La carpeta és blava» és el de l’humor, una matèria de la qual ha escrit un fotimer de gent sense haver arribat mai a una definició de consens, prova que ens trobem davant d’una qüestió no precisament fàcil. Més encara quan Pujol Cruells intenta delimitar un tipus d’humor molt específic de l’Empordà, identificat per l’acte de «collonar»: una provocació foteta, agressiva i molt masculina, que darrera de la seva aparent hostilitat funciona com element cohesionant a nivell local.

Les tesis sobre l’origen de l’humor i les característiques específiques del «collonar» són exposades per un narrador (alter ego de l’autor) durant una llarga nit d’alcohol, sonsos i droga davant un interlocutor quasi mut i canfanguí. Els seus arguments són tan fluids com poc consistents i es diria que, igual que sosté una postura, podria defensar-ne la contrària. Per fortuna, Pujol Cruells és prou agut per no caure en boires místiques de l’essencial empordanès, ni en la dimonització de l’ocupant barceloní, i se’n fot de les dues tendències amb encomiable sentit de la justícia.

Per descomptat tot això està escrit amb una llengua lliure i dúctil, acrobàtica, que no tem emprar cap mena de registre —del més baix al més alpí— i que es complau en la incorrecció i l’idiotisme (en els dos sentits de la paraula). Per això resulta tan xamós llegir-lo. I també per la seva cintura retòrica, és clar.
—D’acord. Els experts que s’hi posin fulles. Per a mi, el nom sí que fa la cosa. No pot ser que un castellà del pilot, que de les papallones en diu mariposas i de les maduixes en diu fresas, en el fons del fons pensi en el mateix que jo, senti el mateix que jo, evoqui perfums i bimbirimboies igual que jo quan anomena les coses. No ho puc demostrar, però això no té cap importància. I no estic dient que un castellà penetri les coses menys que no pas jo, amb el seu idioma, tan bonic quan es desencastella. Simplement, dic que les penetra diferent.
—No.
—Sí. Per això, dedicar-se a la traducció a mi em sembla una variant del suïcidi (quan es fa en llibertat) o una variant del servilisme (quan depèn de pensaments únics). S’ha de tenir molta fe, en tot cas, per traduir. Perquè tenim els
zánganos i els abellots, d’acord, són el mateix, una penya peluda que brunzeix. En aquest sentit, hi ha una cita del lingüista Edward Sapir, dels anys vint, que em va quedar gravada: «Quan es tracta de la forma lingüística, Plató camina juntament amb el porquerol macedònic; Confuci, amb els salvatges caçadors de caps d’Assam». Molt bé. Però què passa, si en altres indrets dels abellots en diem «borinots», «bufa-forats» o «vagarros»? Aquesta és la màgia del llenguatge. I si aquí de l’humor tribal en diem «collonar», això indica que és únic, una possessió, i també vol dir que no està en venda, per no dir que traduir-lo seria una temeritat.
—Ets un patriota. És l’únic que entenc de la teva xapa.
Aquesta odissea nocturna de loquacitat desencadenada, i puntejada per algun incident pintoresc amb senglars, és ben mirat precisament el mateix format de «Picadura de Barcelona», encara que aquí amb una mica més de voluntat teòrica. Potser ara que Pujol Cruells ja ha demostrat que és capaç de fer servir una prosa tan incontinent com ben afinada, és hora de demanar-li que introdueixi algun grau de disciplina, abans que no se l’acusi del pecat de la facilitat natural. Suggereixo constricció oulipiana o poema narratiu a la manera de Puixkin. O, en el pitjor dels casos, vella i tradicional novel·la.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Amors descompassats

«Your Name», l’anime de Makoto Shinkai basat en la seva pròpia novel·la, ha resultat ser un dels films de més èxit del cinema japonès: el quart que més ha recaptat dins del país en tota la seva història i l’anime que ha guanyat més diners internacionalment. Això per no parlar de l’èxit de crítica i els guardons conseqüents (Sitges inclòs). El crític Jordi Costa escrivia al seu Facebook al respecte: «ATENCIÓN: Obra (muy) cumbre».

«Your Name» (quin títol més insípid!) ens presenta la història de dos adolescents —Taki, un noi que viu a Tòquio, i Mitsuha, una noia que viu en un poble de muntanya a la vora d’un llac— que, de forma inexplicable, comencen a intercanviar-se els cossos. L’autoreconeixement dels cossos canviats propicia algunes situacions de comèdia fins arribar a un principi d’acord per tal de gestionar la situació de la forma menys incòmoda possible. Amb el que no compten és que, apart de viure separats per la distància, també ocupen temps lleugerament desfasats. Per acabar-ho d’arrodonir, un cometa s’apropa a la terra i promet provocar una catàstrofe.

Tot aquest complicat argument està narrat de forma tan confusa com dinàmica o sigui que predisposa a passar per alt els forats del guió. Tot i això el clímax llarg i extenuant, amb l’heroïna patint un munt de sàdiques caigudes, es resol sense més explicacions i encara allarga el metratge en una mena de temps mort que m’ha fet esperar una conclusió amarga. Però no, això és ficció per adolescents, i com ja es podia sospitar des del principi, acabarà triomfant l’amor, encara que sigui des de la improbabilitat.

Confessaré que a mi l’estètica anime no m’atrau gaire; però Makoto Shinkai mostra indubtables virtuts visuals, especialment en les escenes més fantàstiques (la caiguda dels meteorits, la connexió entre els dos temps a través de la corda trenada). Fabuloses són també la juxtaposició ràpida d’escenes urbanes hiperrealistes o la bellíssima atenció als petits detalls, tan pròpia de la cultura japonesa. Però aquesta faula enrevessada no deixa de tenir un to pueril amb freqüent tendència a la dissonància tonal; per no parlar dels clips musicals «super pop» escampats al llarg de la trama. No, decididament no tinc edat per aquestes coses. O no tinc edat per aquest gènere en concret, perquè films com «Finding Dory», «The Minions» o «Zootopia» em van fer perfectament feliç.

Qüestió apart és que hem anat a veure «Your Name» al cinema Phenomena, aquesta sala del carrer Pare Claret que és un veritable regal pels cinèfils, amb la seva pantalla gran, amb cortines que es corren i descorren com enlloc més de Barcelona, la seva projecció curosa, les butaques confortables i un preu imbatible per les estrenes. El senyor que tallava les entrades ens ha dit «Prepareu-vos per plorar»; i, encara que no hem plorat ni gota, m’ha agradat el detall. Feia temps que no contemplava una platea tan gran plena fins la bandera; feia temps que no em topava amb un aroma de crispetes tan potent; feia temps que no presenciava un aplaudiment tan general al final de la projecció. Cal dir que la majoria del públic de la sala jo l’hauria classificat dins de la trentena; però és que actualment l’adolescència arriba més i més tard.