dijous, 8 de desembre de 2016

Encara vivim al castell


La feliç conjunció del títol escollit al club de lectura del mes de desembre amb la seva publicació en català (a l’Altra Editorial i en traducció de Martí Sales) m’ha fet retornar a «Sempre hem viscut al castell» de Shirley Jackson, una relectura que no ha suposat cap disminució en l’admiració que tinc per aquest llibre des de fa quatre anys. Fins i tot gosaria qualificar-lo d’obra mestra, començant pel banal motiu de les seves moderades dimensions.

I és que, si se’m permet la «boutade», la possibilitat que un llibre sigui una obra mestra disminueix proporcionalment a mesura que augmenten les seves pàgines. Per pura qüestió estadística, en una novel·la de vuit-centes pàgines és més fàcil espifiar-la que en una de cent. Penso en «La Prisonnière» (considerant el cicle complet de Proust com una sola obra), en els tecnicismes baleners de «Moby Dick», en els capítols narrats per Esther Summerson a «Bleak House» de Dickens o en les reflexions sobre el sentit de la Història a «Guerra i Pau». Al seu costat, cal admirar l’indefallible muscle narratiu de peces més breus com el «Bartleby» de Melville, «The Turn of the Screw» de James, «Pale Fire» de Nabokov o «Mestres Antics» de Bernhard.

I també aquest inclassificable «Sempre hem viscut al castell» que defuig qualsevol adscripció genèrica, encara que sembli jugar a cartes tan desaparellades com la novel·la gòtica, el misteri detectivesc o el conte de fades contemporani. Durant el debat en el club de lectura, he percebut com repetidament s’hi buscaven significats ocults en el text (la narradora és morta, el cosí Charles és un fantasma, les protagonistes patiren agressions sexuals per part del pare en la seva infantesa…) Quant de mal han fet M. Night Shyamalan i tots aquests relats misteriosos amb obligada sorpresa final!

Jo, en canvi, sóc partidari d’una lectura al peu de la lletra, més que suficient per revelar l’inefable encant d’aquest llibre on els nostres prejudicis són dinamitats una vegada i una altra. I on les fràgils víctimes potencials esdevenen les triomfadores finals. Quina avant-avant penúltima gran frase la següent:

—Pobres forasters —vaig dir—. Tenen tant a témer.

Hi ha a «Sempre hem viscut al castell» moltes expectatives frustrades i un ferotge humor negre que se’m va mig escapar a la primera lectura. El segon capítol és digne d’estudi en escoles d’escriptura «Urbi et Orbe» per la seva intel·ligent solvència: l’esdeveniment central del relat ens l’expliquen a través de la visió excèntrica i mòrbida de l’oncle Julian, davant de l’horror de la veïna tafanera i la prudència de la visitant més veterana. Tot plegat és tan informatiu com d’una comicitat extrema.

Sempre em sento insuficient i estult d’expressió davant d’un llibre que adoro. Així que, quatre anys després del 10 de desembre de 2012, em limitaré a repetir que cal llegir la Jackson per eixamplar horitzons, com si us hi anés la vida. I no dubto que amb ella la vida comença a anar en sèrio. Tots els membres del club, amb rara unanimitat i entusiasme prop de la forasenyamenta, estaríem disposats a subscriure-ho.

dimecres, 7 de desembre de 2016

La venjança és un plat que es cuina amb lentitud

El modista Tom Ford havia debutat de forma molt prometedora en la direcció cinematogràfica amb «A Single Man» (2009), adaptació estilitzada d’una punyent novel·la de Christopher Isherwood. No ha estat fins aquest 2016 que ha reincidit amb un segon film, també una adaptació literària, ara «Tony and Susan» d’Austin Wright, sota el títol de «Nocturnal Animals».

La seva trama té la particularitat de contenir una història inserida dins d’una altra. En el marc extern del relat Susan Morrow (Amy Adams), una rica galerista de Los Angeles, rep l’original d’una novel·la («Nocturnal Animals») escrita pel seu primer marit Edward Sheffield (Jake Gyllenhaal), del que fa dinou anys que està separada. La pel·lícula visualitza l’argument de la novel·la, en la qual un pacífic pare de família (de nou Jake Gyllenhaal) pateix un viatge de malson per la nit texana en companyia de la dona i la filla adolescent. Aquest relat violent i aspre va alternant-se amb imatges de Susan llegint i dels records sobre la seva relació amb Sheffield que li desvetlla la lectura.

Ford, com ja va fer en el seu debut, treballa amb materials de luxe d’aquells que una bona bitlletera pot aconseguir sense problema: excel·lent fotografia de Seamus McGarvey, banda sonora intrusiva però fàcil de recordar d’Abel Korzeniowski, un repartiment ple de primeres figures que es pot permetre dilapidar un tal Michael Sheen amb un parell de frases, i un disseny artístic i de vestuari que cal atribuir al propi director i factòtum. Indubtablement a Ford li surten unes pel·lícules tan calculades com boniques, fins i tot quan no ho haurien de ser tant (la novel·la dins de la pel·lícula).

El sofisticat artefacte narratiu suggereix que el llibre que ha escrit Edward ha de presentar ecos del seu fallit matrimoni amb Susan, tot i que la connexió entre l’un i l’altre sembla més aviat fugissera pels indicis que se’ns mostren. El dos (o tres) fils del guió no acaben de quallar de forma satisfactòria, apunten sovint a una mesquina revenja (no la més elevada de les motivacions), i el personatge de Susan (una altra pobra noia rica) no convida a cap simpatia.

Gyllenhaal i Adams —intèrprets als que venero—, han estat millor en moltes altres pel·lícules i Adams en especial, com a burgesa amarada en tedi i segones oportunitats, aquí només li cal fer carones i enfundar-se en models exclusius dissenyats pel director (el que no em sembla del tot meritori). Michael Shannon, com a detectiu que investiga el cas, fa una composició de les seves que ja val el preu de l’entrada. Aaron Taylor-Johnson defensa de forma admirable un paper de criminal absolutament quotidià i creïble. I què dir de Laura Linney? Només té una escena, però se la berena sense necessitat d’acabar-la amb un rot.

En algun racó remot de la seva ànima, «Nocturnal Animals» intenta dir alguna cosa interessant, i el seu pinyol de violència texana és infinitament millor que les planes de VOGUE que l’envolten.


dimarts, 6 de desembre de 2016

Una o dues coses més sobre Bordeus

El vestigi més monumental del passat romà de Bordeus és l’anomenat tradicionalment «Palais Gallien», encara que no es tracta d’un palau sinó de l’antic amfiteatre. Encara que alguna explicació etimològica vol atribuir-lo a l’emperador Gal·liè (218 - 268), és amb tota probabilitat anterior al segle III. L’edifici original mesurava 132 metres de llargada, 111 metres d’amplada i 25 metres d’alçada, amb una capacitat de fins a 22.000 espectadors.

Presumiblement va patir un incendi a finals dels segle III i fou abandonat. Consta que a principis del segle XVII encara es conservaven les seves entrades axials així com la quarta part de les grades. Després d’esdevenir refugi de malfactors i deixalleria municipal, durant la Revolució el terreny fou venut per parcel·les. Finalment l’any 1800 el ministre de l’interior Lucien Bonaparte ordenà que s’aturés la degradació de l’edifici. Les minses restes que encara es poden contemplar avui foren declarades monument històric protegit l’any 1911.

Davant d’una història penosa, però per altra banda molt habitual en tanta arquitectura que hem heretat de l’antigor, cal preguntar-se perquè la gent solia ser tan poc respectuosa amb el llegat dels seu pares i perquè tot d’una vam canviar el xip i ara estem disposats a defensar tot el que faci pudor a caducitat, fins i tot la integritat de la darrera xemeneia erecta, testimoni de la revolució industrial, però ben anodina com a peça arquitectònica.

En un exercici d’història-ficció bastant gratuït m’agradaria imaginar els nostres avantpassats contemplant amb clarividència les possibilitats turístiques futures del patrimoni i, actuant en conseqüència, ben disposats a la preservació dels grans monuments. Salvaríem així el robatori dels marbres del Coliseu, el saqueig de la Gran Piràmide o (en to una mica menor) la demolició d’algunes finques modernistes a l’Eixample.

Però, com que ens hem de conformar amb la política dels fets consumats, agrairé a la divinitat que pertoqui que encara quedi dempeus tanta pedra sobre pedra, tant aroma de Roma. Ja és ben veritat que els bens escassos emocionen.

dilluns, 5 de desembre de 2016

Dues o cinc coses sobre Bordeus

"La lletera de Bordeus" (1825 - 1827), o un petit miracle de Goya
  1. Bordeus és la capital de Nouvelle-Aquitaine, la major regió administrativa francesa després de la reforma territorial de 2014. L’etimologia d’Aquitània molt probablement prové del llatí «aqua», un element molt comú a la regió. Si ho pronuncieu «aqüitània», tot pren un nou sentit.
  2. Aquitània en la llengua del Poitou es diu Aguiéne (arcaicament Guyenne/Guienne) i en occità Guiana. D’aquí es podria arribar a pensar que les tres antigues Guaianes de Sud Amèrica n’han heretat l’etimologia: res més lluny de la veritat, responen a llengües aborígens.
  3. Qui hagi llegit «La volta a la Gàl·lia d’Asterix», sabrà que Bordeus llavors es deia Burdigala. Malgrat que la seva fundació romana és contemporània a la de Barcino, la ciutat ha preferit agermanar-se amb Madrid (1984) i Bilbao (2000). Vint segles més tard, el seu «cardo» i el seu «decumanus» són encara dos dels carrers més animats i comercials (Sainte Catherine i Porte Dijeaux, respectivament o viceversa).
  4. L’enorme artista aragonès Francisco de Goya, com tants d’altres espanyols abans i després, hagué d’emprendre el camí de l’exili quan l’any 1823 la monarquia absoluta era restaurada a Madrid. S’instal·là en jubilació ben poc dramàtica a Bordeus (la corona li pagava la pensió), on moriria el 16 d’abril de 1828. En un acte de veritable injustícia poètica, ara mateix la seu de l’Institut Cervantes ocupa l’habitatge on Goya va morir. També podria tractar-se de sarcasme o comentari de text.
  5. Malgrat que Bordeus no toca costa, resulta ser punt ineludible en la comunió universal de la degustació d’ostres. No voldria caure en la vulgar lírica gastronòmica, però no m’imagino res més embriagador que aquest compromís entre els misteris marítims de la feminitat i la necessitat viril de recollir-los amb una forquilla. Sense llimona ni cap altre additiu, si us plau.

dimecres, 30 de novembre de 2016

En mans de l’algorisme

Com sap tothom i no és profecia, la majoria dels membres de la meva generació està fent vida vicària i festiva a través d’això monstruós i indescriptible que s’anomena Facebook. No coneixeu Facebook? No m’ho puc creure! Ai, perdoneu, ja veig que fèieu broma.

Aquesta setmana (o la passada) un article publicat a yorokubu ha aixecat la llebre sobre l’enorme impostura en la qual vivim, tot i que jo ja ho havia sospitat, perquè per molt que publiqui coses interessants en aquell aparador, la resposta sol ser nul·la del tot; l’únic que semblen percebre els meus «amics» són les fotografies que replico des d’Instagram. Resulta que Facebook, en la seva divina saviesa, enlloc de deixar-nos escollir el que volem veure, escull per nosaltres el que més ens pot interessar. Ho fa a partir d’uns algorismes que imagino complicadíssims, encara que els resultats siguin pedestres. Dóna prioritat a les entrades més populars (les que tenen més «likes» o més comentaris), les que més t’has dedicat a mencionar, les més actuals (o sigui que, si estàs un dia sense connectar-te, difícilment veuràs el que es va publicar ahir) i als vídeos sobre tot altre tipus de mitjans. Gràcies a tots aquests criteris, l’usuari no té cap control sobre el que publica i es pot trobar en el paper galdós d’estar llençant perles que no arribaran ni tan sols als porcs proverbials.

Tampoc contemplat des de l’altre extrem, amb el soci de Facebook en el paper de receptor de la informació, el panorama és més galdós. Sovint el que el senyor FB selecciona com a de màxim interès per la meva persona són notes del tipus «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 1», «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 2», «a la teva amiga Y li agrada la pàgina de Damart - thermolactyl» o «5 raons per casar-te amb un albí (la número 3 et sorprendrà!)». I, tot inundant-me amb tanta inanitat, oblida al tinter coses que m’haurien interessat molt més. Exemple: fa dos dies vaig anar a la presentació d’un llibre a una llibreria de la qual sóc seguidor a Facebook. En una foto de l’acte hi surto jo d’esquitllentes, però com que ningú no s’ha molestat a etiquetar-me, ho he hagut de descobrir de forma convoluta i retorçada.

No se m’escapa que tota aquesta manipulació no és innocent i que, al bell mig de la nostra perplexitat, algú en vol treure profit. Ja fa anys que m’acullo a la vella dita digital que afirma que, quan no saps on rau el negoci, senyal que el negoci ets tu mateix, (amb la teva circumstància i els teus «trending topics» a la gepa). Cada dia que passa em dic que baixo a la pròxima, però després em fa mandra i em desdic. Coi d’algorisme.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Llobatons

El mallorquí Carles Rebassa, conegut habitualment com a poeta i recitador, ha guanyat el XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler amb «Eren ells» (Angle Editorial, setembre de 2016). Diria que es tracta d’una obra força anòmala en el panorama de la literatura catalana contemporània, si no fos perquè (per sort) darrerament anem bastant ben servits d’anomalies literàries.

«Eren ells», exemple de títol lipogramàtic monovocàlic, tracta de les vivències d’una colla d’estudiants d’institut mallorquins (tot i que la localització geogràfica m’ha resultat una mica vaga, no així el registre dialectal), abocats a activitats extraescolars mig clandestines, les quals acaben reduint-se als pilars estàndard de la rebel·lió adolescent: és a dir, pastilles, alcohol, sexe i relacions de poder.

El llibre ve narrat a partir de capítols on s’alterna el protagonisme de diverses veus, molt diferenciades les unes de les altres, però sempre masculines. Sebastià prové d’un centre de menors i un passat familiar complicat; la vida l’ha baquetejat prou per saber cap a on adreçar els seus odis i els seus amors. El modèlic Albert Abat, sempre pulcrament mencionat pel nom i el cognom, funciona com un mirall exemplar on tothom cerca resposta, encara que oculti un interior no tan plàcid. Mentre que el retorçat Jaume, tant obsedit amb l’«A sang freda» de Capote, s’ha de llegir com un nen aviciat amb tendències sociopàtiques. Hi ha encara en Miquel Àngel, procedent d’una família complicada (pare alcohòlic i violent, mare atemorida), feble i amb probable ploma, que esdevé objecte d’assetjament escolar. En quant a l’antipàtic i classista Joel, que no disposa de vot ni de veu, plana impunement sobre les decisions de tot el llibre, encara que el seu paper sigui totalment pòstum.

Encara que la novel·la (o la promoció que se n’hi fa) eviti jugar aquesta carta, «Eren ells» té com a principal motor de la trama l’atracció que els nois senten per altres nois. Tot i esdevenir-se en un institut mixt, la presència femenina és testimonial (les bessones al·literades Clara i Carla), mentre que fins i tot els mascles oficialment heterosexuals se senten excitats davant d’algunes mostres homoeròtiques. No vull que amb això s’entengui que ens trobem davant d’un revulsiu de sexe explícit (a la manera d’en Portell), ja que aquí predomina l’al·lusió, més que no pas la descripció. De tota manera, tanta pulsió homòfila per metre quadrat, així com algunes escenes de submissió violenta, o de vocació «maleïda», invoquen Jean Genet. O, més a propòsit, Blai Bonet.

«Eren ells» és, segons declaracions del seu autor, un llibre escrit des de l’interior de l’adolescència, tant en el seu llenguatge com en les seves vivències, un llibre que refusa conscientment la contemplació condescendent de la mirada adulta. És innegable que Carles Rebassa assoleix plenament el seu propòsit amb uns personatges confosos i amb tendència als extrems, que busquen tant l’afecte com el fer-se un lloc en el món, encara que sigui a costa dels seus companys. Igualment notable és el mallorquí dúctil i expressiu dels personatges, amb un difícil equilibri entre el col·loquialisme i el registre més literari, sempre al servei de la seva autenticitat.

Com a exercici d’immersió en una forma de ser i estar que ja no és la present, «Eren ells» em sembla un experiment reeixit, fins i tot admirable; però em troba una mica vell. Potser Rebassa, que ja voreja la quarantena, pertany a la raça dels nens que no volien créixer i s’hi troba bé dissolt en aquest preparat; però per a mi l’adolescència em queda afortunadament lluny i no veig cap necessitat d’entretenir-s’hi de nou.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Classes de conversa

Les pel·lícules del quebequès Denis Villeneuve no em solen deixar indiferent, sigui per bé («Incendies», «Sicario») o per mal («Prisoners»). Amb «Arrival» (La llegada), potser no el seu millor film, firma tanmateix un dels títols indiscutibles de l’any. Basat en el relat «Story of Your Life» de Ted Chiang, es tracta d’un exemple del gènere de ciència-ficció en el seu vessant més conceptual i potencialment eixut, encara que el punt de partida no pugui ser més habitual: el primer contacte entre una civilització extraterrestre i la Terra.

Sortosament (i contra el que sol ser el seu costum, segons hem vist a cintes de similar premissa) aquests visitants no semblen agressius i es limiten a deixar suspeses les seves dotze naus sobre altres tants punts del Planeta. El pas lògic següent és intentar comunicar-se amb ells, cosa que en el passat del gènere s’havia solucionat amb telepaties per la patilla o bé amb alienígenes que havien anat a la Berlitz i parlaven un perfecte anglès. Steven Spielberg, davant d’un problema similar a «Close Encounters of the Third Kind», va recórrer a una solució musical, irreal però molt agraïda. Com que «Arrival» vol ser una pel·lícula més seriosa que les fantasies candoroses de l’Spielberg primerenc, l’autoritat pertinent busca ajuda en una experta lingüista, Louise Banks (Amy Adams), capaç de parlar farsi, mandarí i qualsevol altra llengua que li posin al davant, per tal que trobi la manera d’entendre’s amb els extraterrestres.

Com que la pel·lícula la paga Hollywood, la major part de l’acció té lloc al voltant de la nau que ha quedat suspesa sobre Montana, a on s’hi desplaça la doctora Banks acompanyada de l’astrofísic militar que interpreta Jeremy Renner. Hi ha un coronel de l’exèrcit (Forest Whitaker) i un agent del FBI (Michael Stuhlbarg) que s’ocupen bàsicament de posar pals a les rodes dels nostres protagonistes, i para de comptar. I és que durant les gairebé dues hores de durada d’«Arrival», l’acció és mínima i d’alta càrrega conceptual, amb la tensió dramàtica justa perquè l’espectador no se senti temptat a desconnectar.

Només al terç final, un gir de guió converteix aquest enigma filològic en un assumpte de filosofia moral tan punyent com electritzant: la grandesa del cosmos i la de la natura humana connecten inesperadament en un pla totalment satisfactori per l’espectador. Sospito que Christopher Nolan pretenia una maniobra similar a la seva pretensiosa «Interstellar». No puc revelar gaire més de la trama d’un film que respecta molt la intel·ligència del seu públic i que juga entorn de la interessant idea que tot aprenentatge d’una llengua implica una reconfiguració de les sinapsis cerebrals.

No és «Arrival» un «blockbuster» dels habituals: els seus (perfectes) efectes especials tenen una presència molt controlada, quasi en sordina. Si no recordo malament, només hi ha una gran explosió de soroll i fúria en tot el seu metratge. Les naus alienígenes, tant per dins com per fora, són d’una organicitat natural a anys llum de la botiga de làmpades de can Spielberg, i els heptàpodes visitants (en la seva boirosa compareixença) resulten convincents, però incomprensibles.

Molt bella també la cinematografia de Bradford Young, que amb aquests pètals levitants m’ha fet pensar en René Margritte. Banda sonora superlativa i «marciana» de l’islandès Jóhann Jóhannsson, amb l’afegitó de l’espectacular «On the Nature of Daylight» de  Max Richter, que obre i tanca la pel·lícula. I, si la resta d’actors estan simplement funcionals, Amy Adams (una rosseta panotxa per la qual sempre he sentit flaca) condueix amb voluntat d’una sola direcció un personatge al qual se li endevinen múltiples facetes. Possible candidatura a l’Oscar.

«Arrival» representa la difícil intersecció entre els partidaris de la «hard sci-fi» i els de l’alta emoció. Se’n surt prou bé, i pel camí regala algunes imatges (i algunes idees) difícils d’oblidar.